Referèndum mundial
Què cal fer el dia que detectem que hi ha vida intel·ligent al més enllà? Hauríem d’establir contacte amb ells o mirar cap a una altra banda? ¿La decisió la prendrien els polítics o ens demanarien que celebréssim un referèndum mundial: sí o no al diàleg amb els extraterrestres?
No és broma. Hi ha gent seriosa que està donant voltes a la qüestió, i encara bo. En comparació amb la gens descartable possibilitat de tal contacte, tots els altres problemets que tenim són ximpleries.
Mai la humanitat no s’ha entossudit tant a anar a la caça d’extraterrestres com avui. La NASA, l’Agència Espacial Europea, supertelescopis a Xile i a Sudàfrica, programes finançats per multimilionaris de Silicon Valley i alguns rarets més estan a l’aguait. Al setembre, científics d’una universitat londinenca van deduir que hi ha aigua en un exoplaneta que és a 110 anys llum. Costa molt de creure que no hi ha vida, i molt variada, en algun lloc de l’univers. Hauríem de ser molt prepotents com a espècie –que ho som, esclar– per pensar que estem sols en l’infinit.
Llavors, tard o d’hora, toparem amb alguna cosa. Potser primer amb una alga, o amb una cosa que s’assembli a una gambeta. Però seria irresponsable no estar preparats per a l’aparició d’éssers extraplanetaris superiors i l’ONU, afortunadament, se n’ocupa. Existeix un protocol, segons vaig llegir fa unes setmanes al Financial Times. Qui descobreixi senyals de vida intel·ligent al cosmos ha de trucar primer a l’ONU i després a un organisme anomenat la Unió Astronòmica Internacional.
Però llavors, què cal fer? Hi ha paios llestos pensant en això. La Universitat d’Oxford ha fet una enquesta al llarg d’aquest any i els resultats es van donar a conèixer al setembre. La majoria va optar no per fer-nos els ximples, sinó per establir-hi contacte. Si ells ens truquen, contestem.
Jo ho tindria menys clar. Si són capaços d’arribar fins aquí, el més probable és que siguin bastant més brillants que nosaltres. Si tinguessin la mala sort de compartir el tret humà de la vanitat, no és descartable que arribin en actitud conqueridora, com Cortés a Mèxic. O que, encara que vinguin en pau, impliquin una plaga exterminadora. O que ens portin els seus déus i liquidin, per la força o per la raó, la nostra fe en l’islam, o en Jesucrist, o en la democràcia, o fins i tot en el futbol.
Si hi hagués un referèndum mundial, opció afavorida per l’11% dels que van respondre a l’enquesta, faria campanya per no respondre a les trucades dels extraterrestres, perquè ens abandonin a la nostra galàctica solitud.
Posant-nos en la pell (en aquest cas verda, potser) de l’altre, és possible que venir a veure’ns no els faci cap bé tampoc a ells. Especialment si resulta que no només són més intel·ligents que nosaltres sinó més sensibles. Com l’extraterrestre a la pel·lícula El cinquè element de Bruce Willis, que gràcies a la seva extraordinària velocitat mental paeix en qüestió de segons la història de la humanitat al segle XX. Stalin, Hitler, bombes atòmiques. Es vol morir. O, almenys, tornar ràpidament al lloc d’on va venir.
Si els extraterrestres ens visitessin avui al segle XXI i si resultessin ser bona gent, decent i racional, no s’horroritzarien tant, potser, però segur que es quedarien atònits davant el grau d’estupidesa al qual hem arribat. Ja saben: Trump, Torra,
Mourinho, Boris Johnson, Jeremy Corbyn, Putin, Vox o els jutges del Tribunal Suprem, per no parlar del Brexit, del suïcidi climàtic, de l’Estat Islàmic, de la desigualtat, de les injustícies de la llei, de les bogeries que generen les ideologies i les religions i les banderes i l’orgull i l’ego. Quina vergonya que sentiríem.
El més probable és que es debatrien entre sortir corrents o, barrejant fàstic i compassió, destruir el nostre planeta abans que ho fem nosaltres. Encara que no es pot descartar que posseeixin una vena altruista i que optin per quedar-se a civilitzar-nos. O, el que és el mateix, a fer realitat les promeses dels polítics en època electoral. Prosperitat i salut per a tothom, adeu als conflictes, hola a la pau. Si algun d’ells es llegís Els viatges de Gulliver, podria interessar-se per la solució que proposa el seu autor, el misantrop irlandès Jonathan Swift: convertir els cavalls, animals nobles i sense maldat, en l’espècie triada de la Terra, i els humans en els seus domats i dòcils esclaus.
Una altra solució seria que ens rentessin els cervells, esborressin les nostres passions i prejudicis i que imposessin a la Terra l’imperi de la raó. O sigui, que ens convertissin tots en escandinaus. Sense necessàriament saber-ho, això és al que aspirem. Sense dirho explícitament, els polítics en campanya electoral avui al Regne Unit i a Espanya, i a tot arreu sempre, ens diuen que si els votem ens conduiran a la Utopia, que serem tots rics, tolerants i iguals com a Suècia o com en un món més aviat desconegut que pot ser que existeixi en una altra galàxia.
Si existeix i si els que hi viuen decideixen fer un volt pel planeta Terra i curar-nos dels nostres mals, se’ls presentaria l’opció de fer realitat el paradís que ens han venut no només els polítics sinó els ideòlegs, els profetes i els capellans al llarg del que anomenem la civilització. Seria el pitjor que ens podria passar.
El millor argument en contra d’establir una via de comunicació amb éssers més evolucionats que nosaltres no és que ens puguin matar a tots sinó que, en cas que vinguessin en actitud colonialista redemptora, ens acabaríem morint d’avorriment. Deixaríem de ser el que som, éssers conflictius, i quedaríem privats de les tres coses que ens diferencien dels nostres cosins ximpanzés, dels cavalls, les gambetes i altres animals: la conversa, l’estupidesa i la lluita per una vida o un món millor.
Si no tinguéssim els Trump, Torra, Mourinho, Putin, Johnson o els jutges del Tribunal Suprem, hauríem d’inventar-los. Bé, la veritat és que sempre apareixen per si sols. Pallassos, més o menys cruels, pul·lulen al llarg de la història. Abans de Trump vam tenir Calígula. Abans de Vox, Franco. Abans del Brexit, Monty Python.
Si el món no fos com és, no tindríem de què parlar, de què escriure o per a què lluitar. Entre altres tragèdies, els columnistes deixaríem d’existir. Twitter també. No, sisplau. Que destrueixin els telescopis que escanegen el cel a la recerca d’una raça superior. O si no, i si un dia d’aquests detectem la seva presència, mirem a la Lluna i no els fem cas. O el millor de tot, que es quedin a casa tranquils i no ens arruïnin la gresca, per més absurda que sigui.
Comparat amb descobrir vida intel·ligent extraterrestre, tota la resta són ximpleries
En cas que vinguessin a civilitzar-nos, ens acabaríem morint d’avorriment