Dies nefastos
Numa Pompili va ser el segon rei de Roma, el successor de Ròmul, de qui era concunyat, que és un dels títols familiars amb menys prestigi, encara que al final tots acabem sent concunyats d’algú. Va regnar entre el segle VIII i el VII abans de Crist, i segons Plutarc va ser un bon rei, prudent i savi. Va mantenir els muntants tancats del temple de Janus i va evitar la guerra, ja que les portes del temple s’obrien quan Roma estava en armes. Va governar amb l’ajuda de la nimfa Egèria, la qual cosa donaria per a una altra llarga història, i va regular multitud d’aspectes de la vida romana, entre ells, i no era el menor, va tenir obsessió amb establir un calendari i fixar els dies i les seves atribucions i deures. De fet, es creu que va escriure una sèrie de llibres, els llibres de Numa, barreja de codi cívic i reflexions filosòfiques, que potser van ser trobats en un sarcòfag oblidat –una altra llarga història més, m’hauran de disculpar– cap al segle I abans de Crist, i el Senat va decidir cremar-los, ja que els va trobar pertorbadors i subversius, encara que pot ser que tota la troballa dels suposats llibres de Numa no fos més que una conjura dels pitagòrics, i aquí ho deixo…
A ell se li atribueix la primera divisió dels dies de l’any entre dies fastos, uns 245, i nefastos, uns 109. Els dies fastos eren els dies en què es podia impartir justícia, i per tant regulaven la vida civil romana. Eren els dies de l’activitat comercial, els dies aptes per als negocis i els acords. Els dies feiners, per resumir i entendre’ns. Els dies nefastos, curiosament, eren el que avui anomenaríem els dies de festa, ja que eren dies consagrats al culte als déus. En els dies sense fastos s’evitava l’activitat mundana: no es feien negocis, es prohibien les diversions i no hi havia ni música ni danses ni teatre, no es viatjava i fins i tot es paralitzava la guerra, en cas que n’hi hagués.
Per això, curiositats de l’evolució del sentit de les paraules, els dies de festa van acabar sent dies nefastos, és a dir, nocius i negres, ja que també eren dies dedicats al dol i al record dels difunts i a la commemoració d’algunes catàstrofes. Que els dies de festa acabessin sent dies nefastos en el sentit que avui li donem al terme no és més que una d’aquelles piruetes del lèxic i l’etimologia, aquesta ciència tan recreativa com especulativa que gairebé sempre resulta sorprenent i ens acaba portant cap al relativisme.
Així que ja veuen, si els dic que estem vivint dies nefastos, doncs poden gairebé interpretar-ho al seu gust, perquè val tant per a dies terribles com per a dies de festa. I més d’un estudiant dels que estan protagonitzant aquest simulacre de revolució catalana commemora alhora derrotes antigues i noves i es pren, com no, uns dies de festa amb o sense gresca, perquè l’atractiu de l’aldarull i la comunió de l’alegre quitxalla és evident. Els fastos de la revolució a la qual se li van esgotar els somriures són infaustos per al país i per a la seva projecció cap al futur, però això no hi ha cap Numa Pompili que pugui venir per arreglarnos-ho.
I és veritat que la justícia està de vacances, com encara és més cert que se suspenen viatges i pernoctacions d’hotel i reserves de restaurants i s’eviten els teatres i les seves distraccions. En aquests dies nefastos, per continuar relatant l’obvi, hem malbaratat el capital de prestigi creat durant anys. I gairebé tots els que tenim contacte regular amb altres països i continents hem rebut missatges de solidaritat, condolença i preocupació. Aquesta Barcelona ostatge del conflicte català està pagant un preu molt alt, les conseqüències del qual es veuran, em temo, en els propers mesos i anys. I tot i que a hores d’ara sigui evident que hem emprès un viatge cap a enlloc, alguns dels nostres conciutadans trigaran encara a veure-ho i entendre-ho.
Dies nefastos aquests en els quals cal tornar a guardar dol per les il·lusions i les esperances perdudes mentre es dilapida el futur. Falta una setmana justa per a les eleccions generals, i no percebo cap altra vibració en l’ambient més que la del desànim.
Justament avui es compleixen 37 anys de la mort del meu pare, que va caure fulminat per un infart que no van poder resoldre ni els metges veïns de replà i escala ni l’ambulància que es va apressar en arribar. Pocs dies abans, el 28 d’octubre del 1982, hi va haver eleccions generals a Espanya i Felipe González va aconseguir la seva primera i voluminosa majoria absoluta. Crec que va ser la primera i única vegada que el meu pare va votar socialista, encara impressionat per l’intent de cop d’Estat de Tejero i l’amenaça de la involució. Avui tindria 91 anys, i tant de bo pogués preguntar-li per qui pensaria votar en aquests dies nefastos.
Els fastos de la revolució a la qual se li van esgotar
els somriures són infaustos per al país