Déu és a tot arreu
Està casat. Té tres fills i una amant. Ho porten en secret. Cada vegada que passa la tarda amb ella, ell rep un missatge de Google demanant-li que puntuï el Baiyor. Mai no ha sentit parlar d’aquest lloc. Un dia, mentre li posa el cadenat a la moto abans de pujar, s’hi fixa: és el restaurant que hi ha sota la casa de la seva amant. L’anècdota, basada en fets reals, em recorda la novel·la Por, de Stefan Zweig. Una dona viu obsessionada amb l’amenaça que el seu adulteri quedi al descobert. Google m’indica quantes ciutats vaig visitar el mes passat, en quants quilòmetres he superat la distància que ens separen de la Lluna. I no recordo haver-li demanat mai aquesta informació, ni permetre-li que la registràs.
Mitjançant un pacte amb les operadores, l’Institut Nacional d’Estadística seguirà la pista de tots els telèfons del país durant vuit dies per conèixer els moviments habituals de la població. Garanteixen que les dades seran anònimes, però costa de creure. I aquest és el greuge: que qui, per la raó que sigui, vulgui mantenir, no ja un secret, sinó un mínim d’intimitat, sap que no pot fer-ho. Més enllà que es vulneri la nostra privacitat (hem donat permís per a això milers de vegades en acceptar amb fe cega, sense llegir-les, les condicions d’ús), se’ns transmet que no tenim escapatòria. Un acaba sentint-se vigilat de manera permanent.
Des del moment que una sola persona prescindeixi de visitar l’amant el temps que duri el seguiment de l’INE per si de cas, la seva llibertat estarà essent restringida. I qui parla d’amants, parla de qualsevol pràctica que pretengui guardar per a si. Amb l’excusa que ho fan pel bé comú, els sistemes de control –ja sigui a través del big data, el GPS, la religió, la moral i els sagraments– penetren en els aspectes més íntims de l’individu. Li diuen que, si els seus moviments i pensaments són purs, no cal que passi pena. En contrapartida, qui vulgui amagar alguna cosa, de seguida passarà a ser sospitós. És carn de prejudici.
En un món al qual estam cada cop més localitzats i menys ubicats, crida l’atenció que els mòbils siguin útils per estudiar una cosa tan òbvia com són els trajectes més transitats, però no, en canvi, per comptabilitzar la gent que hi ha en una manifestació. Costa d’entendre que alterin l’opinió pública amb fake news, i serveixin per comprar i fer transaccions, però no per votar. Alguna cosa no encaixa. Sobretot que, si s’han convertit en Déu, i Déu és a tot arreu, com pot ser que a l’AVE es quedi sense cobertura?
Qui vulgui mantenir, no ja un secret, sinó un mínim d’intimitat, sap que no pot fer-ho