Via Laietana, 43

Cal reconèixer que els comuns i els socialistes han aconseguit fins ara preservar de l’intens foc enemic, sense patir rascades, l’acord de govern que mantenen a l’Ajuntament de Barcelona. En realitat, tots els pactes municipals firmats després de les eleccions de la primavera han superat sense problemes les primeres hostilitats sorgides com a conseqüència de la sentència del procés. No hi ha constància que s’estiguin maquinant mocions de censura per enderrocar governs qualificats al seu dia de“contranaturals ”, com els 25 que el PSC va combinar amb JxCat, els 18 subscrits pels mateixos socialistes am bER Col agran aliança soci o post convergent que va portar l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, a la presidència de la Diputació de Barcelona. Fins al moment les dinàmiques locals o, més ben dit, el càlcul de beneficis en el repartiment del poder han passat per davant de la comunió identitària entre formacions independentistes que sovint, més que un llaç fraternal, semblen portar entre mans una soga disposada a estrènyer el coll del germà.

Ada Colau i Jaume Collboni s’estan escarrassant a superar aquesta fase delicada de la seva relació sense prendre mal ni fer soroll. Les discrepàncies pactades –totes les que fan referència al posicionament de les dues formacions en relació amb la condemna dels líders independentistes– estan tenint una bona digestió malgrat els reiterats intents de l’oposició per fragmentar la coalició, uns intents que només han aconseguit desencaixar el bipartit en aspectes declaratius i que no afecten en excés la unitat d’acció del govern (acció, sigui dit de passada, més aviat escassa aquests primers mesos de mandat). L’última temptativa l’ha protagonitzada aquesta setmana Ernest Maragall. El cap de files d’ERC a l’Ajuntament ha anunciat que portarà a votació la reclamació a l’Estat de la cessió de la seu de la Prefectura Superior de Policia per convertir-la en un memorial de la repressió i la tortura que es va exercir en aquest edifici de la Via Laietana durant el franquisme. L’inspirador involuntari d’aquesta iniciativa va ser el regidor de Ciutat Vella, el comú Jordi Rabassa, que va reclamar el cessament de l’activitat policial en aquestes instal·lacions, una demanda que el PSC es va afanyar a aclarir que no comparteix i que no es pot considerar una posició oficial de l’Ajuntament. A Maragall li va faltar temps per recordar que el 2017, a la tercera oportunitat en què ERC va portar la proposta al Congrés, gairebé tots els grups, incloent-hi el socialista, i a excepció del PP, van votar a favor d’aquesta cessió. Un resultat semblant es va obtenir en una data més recent, l’abril d’aquest any–que lluny que sembla ara–, al ple de l’Ajuntament. Molts dels protagonistes són els mateixos, però eren altres temps i unes altres circumstàncies molt diferents. Tots sabem com n’és de gran la paperera on van a parar proposicions, mocions i declaracions. L’Estat desprenentse generosament d’alguna de les seves possessions? Ni tan sols ho va fer en moments de concòrdia en què es va trobar a faltar una mica d’intel·ligència gestual. Apuntin Via Laietana, 43, a la llista en què figuren l’edifici de Correus, el del Banc d’Espanya, el de Duanes, la caserna del Bruc... I a continuar esperant.

L’Estat cedint una de les seves possessions? No ho va fer ni en temps de pau, quan li va mancar intel·ligència gestual