Pijolàndia
Dimecres, 30 d’octubre. Milena Busquets escriu a El Periódico que a Barcelona no hi ha més de cinc o sis pijos i que, afortunadament, cap d’ells no és independentista, incapaç d’empènyer un contenidor i de calar-li foc. Milena Busquets no té cap dubte que en aquella “colla d’idiotes”, “els incendiaris”, com ella els anomena, no hi ha cap pijo, però no descarta que, al capdavall, un pijo pot ser tan idiota com un incendiari o un independentista.
Pijo? Què és un pijo? En les seves suculentes memòries (Fulls de contacte, Edicions 62, 1998), Xavier Miserachs dedica ni més ni menys que nou pàgines als pijos, als pijos barcelonins dels cinquanta i mitjans dels seixanta. Segons explica en Xavi, aquelles nou pàgines es deuen “a la difícilment explicable fascinació que alguns membres femenins d’aquesta tribu urbana han exercit sobre mi al llarg de la meva vida, portant-me a una proximitat que m’ha costat alguna vegada ser qualificat jo mateix de pijo”. Segons la meva opinió, crec –de fet n’estic convençut– que aquella fascinació que en Xavi va sentir per la part femenina de la tribu urbana dels pijos és, en contra del que afirma, fàcilment explicable: no vaig veure mai en Xavi amb una nena pija –i el vaig veure amb força noies– que no fos un bombó. Aquell noi, uns mesos més gran que jo (en Xavi era del 37), sempre va ser un llaminer empedreït. Per a ell, la “casa del pijo” era el Boliche de la Diagonal. No l’hi discutiré. Jo vaig freqüentar el Boliche a finals dels cinquanta. Jugava –en les pistes 5 i 6– bastant bé, i fins i tot vaig participar en algun campionat (abans havia jugat a la pista de bitlles David, al carrer Aribau –que després es va convertir en Las Vegas–, on vaig arribar a tenir el rècord, 276 punts, alguns mesos: el meu nom i cognoms lluien, amb la meva puntuació, en un paper amb lletres daurades). Anava, doncs, al Boliche a jugar a les bitlles, però també per lligar amb alguna pija. Els meus strikes causaven un cert furor entre la tribu femenina, però, de lligar ben poc: sempre hi havia un noi més matusser, més alt, més guapo, més cretí i menys tímid que jo que se n’anava amb la bufoníssima nena pija.
Diu en Xavi que als pijos no els agradaven els discos de Fats Domino i de Louis Armstrong, “sigui per estridents o per negres, els creàvem problemes d’assimilació cultural”. Mira, Xavi: quan les orquestres de Hampton, Armstrong i Cootie Williams van actuar al Windsor... jo estava envoltat de nenes pijas maquíssimes! Tant tu, Xavi, com jo havíem anat a Manhattan, la famosa botiga de discos de la Diagonal (tampoc no existeix), envoltats de nenes pijas molt bufones, a comprar discos d’un negre gloriós: Nat King Cole (When I fall in love, Answer me my love...). I no cal seguir.
No sé si Milena Busquets va conèixer el meu copain Xavi Miserachs. Jo diria que sí, si més no de petita: en Xavi, com jo, érem bons amics de la seva mare. Xavi deia que “Pijisme i cultura són incompatibles”. Pensen el mateix els cinc o sis pijos que resisteixen a Barcelona i que la Milena diu que coneix? Podria ser, però, compte, un dels meus millors amics, condeixeble dels Jesuïtes de Sarrià, noble, marquès, fill d’un militar franquista i de la filla d’un famosíssim (sobretot a El Be Negre) alcalde de Barcelona, el pijo més pijo que no he conegut mai, em va descobrir Cernuda. I, a més, tocava el saxo, era un fan de Charlie Parker. I no era racista ni marieta. Independentista? Ho dubto. El meu amic, el marquès, va morir quan Pujol i Aznar compartien els lavabos del Majestic.
Canviant de tema. Quina alegria trobar-me diumenge, 27 d’octubre, a la primera pàgina d’Esports d’aquest diari una formidable fotografia del “mastodòntic” Janie George resistint l’assetjament dels neozelandesos Aaron Smith i Brodie Retallick! Rugbi a La Vanguardia! Semifinal del mundial de rugbi: els cavallers de la Rosa (els anglesos) eliminen els All Blacks (Anglaterra 19, Nova Zelanda 7). Apa! Rugbia La Vanguardia! Em recorda els anys, no tan llunyans, en què amb Albert Turró, cap de Continuïtat d’aquest diari, autor d’El tercer tiempo (“tot el que cal aprendre de rugbi mentre es beuen unes cerveses”), i Jordi Homs (Canvi de peu, Llibres de l’Índex, 2002), excel·lents rugbymen, anàvem a dinar, amb John Wilkinson, el poeta irlandès, i parlàvem del rugbi, de la nostra passió...
P.S. Ha arribta la tardor i arriben les eleccions (10 de novembre). La tardor em porta a Verlaine. “Les sanglots longs des violons de l’autome / Bercent mon coeur d’une langueur monotone”. Aquests dos versos, trets de la Chanson d’autome, van anunciar des de la BBC el desembarcament aliat del 6 de juny del 1944 a la costa de Normandia. Però la citació no és correcta: Verlaine va escriure “blessent” (fereixen) i no “bercent” (bressolen). I és que a Londres van utilitzar la versió de... Charles Trenet. Com si aquí, en comptes d’“el camino se hace al andar”, Serrat cantés “el camino se hace al votar”. Brrr! I a qui voto jo?, com diu la meva veïna.
Per Xavier Miserachs, la “casa del ‘pijo’” a Barcelona era el Boliche de la Diagonal; no l’hi discutiré