“Quan vau matar en Juan Mari...”

Jon Sistiaga, periodista basc, vol llegir bé cada pàgina del mig segle d’ETA abans de passar-la. Jon Sistiaga, periodista d’ànima, cor i nassos, les anirà llegint en cada entrega d’ETA, el final del silencio (Movistar #0). He vist la primera, “Zubiak”, noranta minuts que va estrenar a l’últim festival de Sant Sebastià, i emociona, si encara us interessa el gènere humà. Zubiak significa ‘ponts’, una metàfora del que necessita una societat per no fragmentar-se en tribus.

Dalí ens va ensenyar que certes imatges són tan poderoses que n’hi ha prou de veure-les una vegada perquè persisteixin sempre a la memòria. Em passarà amb l’enquadrament de la taula en què comparteixen un àpat dues persones: Ibon Etxezarreta i Maixibel Lasa. L’Ibon va assassinar el marit de la Maixibel en un cafè de Tolosa el 2000. Avui mengen plegats i ho saben tot un de l’altre: semblen mare i fill. La Maixibel sempre va saber que odiar és absurd i inútil i va visitar a la presó de Nanclares l’Ibon, que va aprendre que matar és absurd i monstruós. L’Ibon avui gaudeix de permisos –condemnat a 39 anys de presó– i corre a abraçar, menjar i conversar amb la Maixibel a cada sortida. Els veig i escolto a la taula.

Grandesa, intel·ligència, bondat: hi veig el millor de la humanitat. Una estampa insuportable si creus que una causa justifica assassinar una persona! Assassinar: assenyalar una persona concreta, posar-la en una llista, seguir-la d’amagat, localitzar-la, preparar els passos del crim, executar-lo a consciència, escapar. I esborrar el nom de la llista.

L’assassí va ser Ibon Etxezarreta (“A les festes del meu poble, des de petit, es cridaven “visques” a ETA: era l’ambient”, recorda) i la víctima va ser Juan Mari Jáuregui, un socialista basquista que havia estat a ETA quan Franco encara era viu, que va abjurar de la violència en democràcia i que sent governador civil d’Euskadi (1994-1996) va parar una trampa al general Galindo que va possibilitar inculpar-lo, processar-lo i condemnar-lo per tortures i assassinats. Per això Juan Mari Jáuregui ho tenia tot per ser odiat per ETA: era un pont. Calia enfonsar-lo, matarlo. Tot dogmàtic odia els ponts (són tant “equidistants”). Si ETA existís mataria Ibon Etxezarreta: un altre pont, avui. La Maixibel diu a l’Ibon: “Quan vau matar en Juan Mari vaig pensar: ‘ETA el mata perquè és un pont’”. L’Ibon ho confirma: “El que vam fer és imperdonable”. I tots dos repudien la fraseologia penombrosa d’Otegui, que després de la mort de Jáuregui va declarar: “En Juan Mari havia pres partit...”. El partit que va prendre Juan Mari Jáuregui el verbalitza així la seva amiga –també socialista basquista– Gemma Zabaleta: “Tinc més por de perdre la llibertat de pensar i parlar que no pas de la mort”.

Jon Sistiaga no vol passar pàgina sense haver-les llegit totes abans, d’una en una, a ‘ETA, el final del silenci’

DEBAT ‘A 7’. Vau canviar el vot després del debat electoral A7deLa1 (divendres a la nit)? No ho crec, eh? Jo voto el col·lega Xabier Fortes, ponderat moderador i bon periodista –va contrariar els assessors dels candidats per avivar el debat–. I que dramàticament penós va ser cert somriure d’Espinosa quan Montero proposava d’honrar els 100.000 enterrats en fosses anònimes durant la nostra guerra. Trist. Perquè només la memòria i la compassió ens podrien salvar. – @amelanovela