Sentit de la mort
Malgrat saber que la mort és esperada, sempre ens sorprèn. La mort no és estalviada a ningú, com bé diu l’adagi llatí Nemini parco, que trobem anunciat, entre altres llocs, a la Dansa de la Mort de la processó del Dijous Sant de la vila de Verges. Realitat universal ineludible, la mort és l’única cosa segura que tenim mentre vivim, encara que sembli una paradoxa. Tots els homes de tots els temps han retut culte a la mort i li han buscat un sentit. I tanmateix, sovint no sabem què hem de dir enfront de la mort. Ens deixa en un profund silenci.
La realitat de la mort potser sigui una bona ocasió per pensar sobre el sentit de la vida. De fet, quan parlem del sentit de la mort, el que volem és parlar del sentit de la vida. Dels nostres actes, de les nostres decisions, del que hem fet o hem omès, del que hem estimat o menyspreat, del que hem ajudat o escatimat, del que hem donat o rebut, de tot el que ha constituït la nostra vida. I tot això, es tracta d’una realitat passada que s’ha esvaït per sempre? Aquesta i tantes altres preguntes ens envaeixen a l’hora de la mort, preguntes per a les quals no sempre és fàcil trobar resposta.
Al llarg de la història trobem respostes nombroses i variades. Moltes són mereixedores d’un profund respecte i fan pensar. Avui també són moltes i diverses les actituds que trobem enfront de la mort, cosa que constitueix un bon motiu per reflexionar-hi. La mort avui és potser l’únic acte que reuneix encara tota una comunitat, almenys als pobles petits. Amb tot, l’anonimat i la comoditat dels tanatoris s’imposa de manera accelerada i els cementiris estan deixant de ser els llocs del repòs etern per a molts difunts. El neopaganisme imperant proposa un retorn a la natura amb la dispersió de les cendres als llocs més variats, per donar a entendre que retornem al Tot d’on provenim: un panteisme explícit i inquietant.
Des del punt de vista de la creença cristiana, considerem que la vida és una aposta que ens interroga cada dia i cada moment de la nostra existència. Una aposta que ens empeny a prendre decisions que ningú més que nosaltres no pot prendre. Tant si hom creu que la vida acaba amb la mort com si no ho creu, ha de decidir si obra amb justícia o no, si diu la veritat o no, si és honest o no, si val la pena estimar o no. Són decisions que només estan a l’abast de cadascú i que donen sentit a la seva vida. Però, per què s’ha d’apostar per aquestes coses? Tota aposta és un risc. Podem perdre o guanyar. Què hi podem guanyar, si actuem d’acord amb aquests criteris? Què hi podem perdre, si no hi actuem? Aquest era el dilema que plantejava Pascal.
Partint d’aquest dilema, la fe cristiana aposta pel futur d’aquesta vida, més que no pas per la vida futura, perquè està convençuda que la identitat de la persona perdura eternament, com la identitat del Crist ressuscitat i del Crist crucificat. Si estem convençuts que serem eternament allò que hàgim sigut, tant per bé com per mal, val la pena considerar el temps de la nostra vida temporal com aquell on es juga la nostra vida perdurable, perquè amb el temps de la nostra existència temporal s’acaba el temps de l’Homo viator, com diria Gabriel Marcel.
Tant si creiem en el futur de la nostra vida com si creiem que la vida acaba amb la mort, estem enfront d’una creença i no pas d’una evidència empírica. I el silenci pot ser, de vegades, el més eloqüent de tots els llenguatges. No saber què s’ha de dir enfront de la mort és fer un silenci que deixa una porta oberta a l’esperança.
No saber què s’ha de dir enfront de la mort és fer un silenci que deixa una porta oberta a l’esperança