El relator de l’Europa
L’altra Catalunya futbolística, la que malviu fora les muralles del Camp Nou, aplega desenes de persones honestes entregades a uns colors que prou podrien protagonitzar una versió esportiva dels Homenots de Josep Pla.
De tants homenots del futbol català silenciats pels mitjans de comunicació i els estaments federatius, Ramon Vergés representa l’essència del Club Esportiu Europa. Tot i que mai no va vestir la samarreta escapulada ni va presidir el tercer club de futbol de Barcelona, la seva obra (tres llibres sobre la història de l’Europa i centenars d’articles publicats als butlletins de l’entitat i mitjans graciencs), la seva dedicació com a directiu i delegat i sobretot la seva bonhomia el consagren com una personalitat irrepetible. Tanmateix, la seva tasca divulgativa traspassa l’entorn europeista, ja que en els seus textos sempre va destacar i lloar els grans futbolistes dels altres clubs catalans. A més, a més, el seu arxiu fotogràfic i estadístic ha estat sempre a disposició d’altres homenots com ell, de Lleida, Tarragona, Sabadell, Sants, Girona i tantes poblacions amb solera futbolística.
El llegat que deixa Vergés és immens: els llibres del 75è i 100è aniversari de l’Europa i el dels 50 anys de vida del camp del carrer de Sardenya; incomptables articles amb cròniques, anècdotes i records biogràfics dels jugadors i presidents més transcendents que han passat pel club d’ençà de la seva fundació, el 1907. Una obra feta amb passió però alhora amb rigor, precisió i molta objectivat. Un estil periodístic que Vergés va anar forjant a còpia de llegir i rellegir els diaris i els setmanaris que abans dedicaven pàgines senceres al futbol català. Mundo Deportivo, Lean, Dicen, Solidaridad Nacional, Vida Deportiva, La Vanguardia o El Correo Catalán, entre molts d’altres, van ser les seves fonts d’informació durant dècades; així com les magnífiques publicacions esportives dels anys vint, que anava a comprar al mercat de Sant Antoni o que li regalaven vells europeistes perquè ell les conservés. Sense ser periodista –treballava d’administratiu en una empresa química– va esdevenir el mestre d’algunes generacions de joves redactors que van passar pel camp del carrer de Sardenya. Va ensenyar-nos que d’una conversa directa se’n pot extreure molta informació i d’una xerrada pot néixer una amistat.
El seu instint nostàlgic va fer que es relacionés amb molts jugadors i presidents de totes les èpoques. Admirava el joc de Pep Granés, que va fitxar pel Reial Madrid a finals dels anys cinquanta i enyorava la meravellosa dècada dels seixanta, en què l’Europa va jugar a la Segona Divisió espanyola i va semblar que podia tornar a la Primera Divisió, categoria en què va disputar les primeres edicions. L’any 1975 va entrar a la junta de Balagué i va dedicar molts hores a divulgar el passat gloriós del club.
Més tard, com a delegat del primer equip va viure tres cites inoblidables: l’ascens a Segona B assolit al camp del Pinós l’any 1994 i les copes de Catalunya guanyades al FC Barcelona (1997 i 1998). Primer al municipal de l’Hospitalet i després al ja desaparegut Miniestadi, el David escapulat i pobre va derrotar el Goliat blaugrana i multimilionari. Allò va apropar Vergés a la glòria celestial!
Tot això i més coses van fer que fos distingit amb el premi Vila de Gràcia en la categoria de recerca històrica corresponent a l’edició del 2011.
Aquest matí l’europeisme li dirà adeu a les Corts (11 h), però el seu record romandrà per sempre a la seva vila, Gràcia.
ALBERT BENET