Adeu, míting; hola, teatre
Tornem a estar en campanya electoral. Els candidats fan mítings en què proclamen a crits les virtuts pròpies i els defectes del rival. Alguns electors (ja convençuts) es presenten a palaus de congressos o d’esports per escoltar-los en directe. D’altres, sens dubte més, segueixen aquesta lluita dialèctica a través de la premsa o la televisió, amb una progressiva sensació de déjà-vu ide déjà-entendu. I no pocs arriben a la conclusió que la política està avariada i prenen la decisió –em sembla que equivocada– d’allunyar-se’n.
Se sol dir que si no fas política te’n fan. Vet aquí els riscos d’aquest allunyament. A més a més, una cosa és no anar als mítings reduïts a litúrgia per a fidels i una altra és apartar-se de l’esfera pública on es cou el nostre futur. Hi ha camins intermedis, i més instructius, com per exemple anar a una funció de Viejo amigo Cicerón, l’obra armada amb textos del polític i orador romà que programa el teatre Romea, precisament, fins al 10-N, el dia de les eleccions.
Aquesta peça dirigida per Mario Gas no és una hagiografia de Ciceró, a qui es retrata amb llums i ombres, amb les seves humanes contradiccions, sinó una evocació del seu pensament polític ambientada en una biblioteca universitària actual. Més enllà dels mèrits relatius a la dramatització, l’escenografia o la interpretació, aquesta obra té el de convidar-nos a obrir el focus i observar les passions i els jocs polítics en termes genèrics, lluny per exemple de les picabaralles caïnites que han polaritzat la societat catalana i que sembla que l’aboquen al desastre.
Els temps de Ciceró no van ser més pacífics que els nostres. Els van caracteritzar conspiracions i cops militars en què l’autor va participar, amb una sort canviant: va aconseguir que Juli Cèsar l’indultés, però no va poder evitar que Antoni li tallés el cap i les mans, i exhibís el primer, per a més escarni, a la tribuna d’oradors.
Antoni, doncs, va posar fi a Ciceró, però no al seu llegat intel·lectual. Acabo aquesta nota amb tres cites del seu tractat D’officiis, que potser poden induir a la reflexió: “Per damunt de tot, és propi de l’home la recerca i inquisició de la veritat”; “Màxim dret, màxima injustícia”; “No aquells que cometen abusos, sinó els que impedeixen que es facin han de ser considerats valents i amb un gran cor”.
Em fa por que en una societat dividida com és ara la nostra cadascú interpretarà les tres sentències del paràgraf anterior al seu gust i les convertirà en benzina per a la seva doctrina. Per si és així, acabaré amb una de les últimes idees ciceronianes pronunciades per Josep Maria Pou sobre l’escenari del Romea: “La pregunta és: què podem fer tots junts?”. I, a tall de cirereta, afegiré una sentència d’un altre gegant romà, Marc Aureli, que abunda i aprofundeix en la de Ciceró: “Els homes han nascut els uns per als altres. Instrueix-los o suporta’ls”.
‘Viejo amigo Cicerón’ ens convida a observar la política en genèric, lluny de les nostres lluites caïnites