Quan érem globals
L’actitud de la intel·lectualitat llatinoamericana envers les capitals europees ha canviat: ja no espera la seva aprovació. Europa, que abans dictava cànons, ara està massa ocupada paint el ressorgiment dels seus propis nacionalismes
Lata peinada és el títol d’una novel·la inconclusa del poeta argentí Ricardo Zelarayán (1922-2010). D’aquesta obra pren el seu nom una llibreria barcelonina amb vocació llatinoamericana que des de l’abril ven llibres al barri del Raval. Per sort, la història d’aquest local també és inconclusa. De fet, el cap de setmana passat va acollir el seu primer festival de literatura llatinoamericana. Una ocasió per revisar la relació entre la intel·lectualitat d’un i altre costat de l’oceà Atlàntic. A tall d’avançament: ni Barcelona en particular ni Europa en conjunt sembla que estiguin tenint el paper de dinamitzadores de la literatura global que van assumir a la segona meitat del segle XX.
Santiago Roncagliolo i Matías Néspolo són dos autors que viuen i escriuen a Barcelona. El primer és peruà; el segon, argentí. Lata Peinada els ha convidat a parlar sobre els seus referents literaris, cosa que fan davant una audiència de desenes de persones que omplen la planta baixa i l’altell de la llibreria. Fins i tot hi ha gent que segueix la xer- rada des del mateix carrer De la Verge. En altres sessions in- tervenen intel·lectuals com Juan Pablo Villalobos, Nora Catelli, Jordi Herralde, Ana Basualdo, Paula Vázquez, Luna Miguel o Ariana Harwicz.
En la conversa sorgeixen idees que suggereixen una decantació del panorama geoliterari. S’afirma que els últims anys Europa ha deixat de mirar cap a Amèrica Llatina amb la mateixa intensitat que ho feia abans, quan era en ciutats com Barcelona on es decidia qui era l’autor americà més rellevant del moment. Parlen aquests escriptors d’una Europa que ja no té la mirada global d’altres temps, abocada com està a gestionar l’auge de les seves pròpies identitats nacionals.
Roncagliolo creu que l’últim premi Nobel, concedit per partida doble a Peter Handke i Olga Tokarczuk, és una mena de retorn a la zona de confort de la literatura europea en un moment de vacil·lació sobre la projecció del guardó a l’exterior.
Segons l’opinió de Néspolo, Barcelona juga encara un lloc central en l’univers de la literatura en castellà, però ja no és tan preeminent. L’expansió i el creixement de les fires literàries a Amèrica Llatina està reequilibrant el pes específic de cada continent en aquest debat.
El fervor nacionalista, amb diferents matisos i per diferents motius, omple a Europa el buit deixat pel comunisme després de la caiguda fa 30 anys del mur de Berlín. Com assenyala el catedràtic de Literatura holandès Joep
Leerssen a El pensament nacional a Europa (Afers), “l’antiinternacionalisme, tant en l’etnopopulisme com en la política partidista mainstream a Europa, ha estat alimentat per una combinació de les pors davant la immigració i de la història popular convertida en objecte de consum”.
És evident que l’energia que consumeix a Barcelona el conflicte independentista ha condicionat la mirada local cap al món: o es mira menys, o es mira només per ser mirat. Madrid, l’altra cara de la mateixa moneda, apunta a una direcció similar, com posa de manifest la majoria de la dreta nacionalista espanyola a l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid. Londres, Berlín, les capitals italianes o les dels països de l’Est també han de gestionar tensions nacionals que enterboleixen la seva perspectiva global.
Per tot això és tan rellevant que uns lletraferits argentins hagin pres una decisió tan heroica com és obrir una ambaixada de la literatura llatinoamericana en un carrer estret del Raval barceloní.