Pura abstracció?
En aquesta brillant temporada de tardor, amb Leonardo Da Vinci, Toulouse-Lautrec i Bacon al capdavant, destaca a París la reivindicació de la pintura figurativa de Mondrian que proposa el Museu Marmottan Monet. La mostra selecciona obres cardinals de l’artista holandès procedents de la col·lecció Salomon Slijper del Kunstmuseum de la Haia, una garantia de la qualitat excepcional de les peces i del seu pulcre estat de conservació.
Devotion, 1908, és un perfil policrom que qualificaria d’apunt fauve i premonició pop, així de clar, en el qual el motiu figuratiu es dissol en una seqüència de traços senzills que visualitzen el contrapunt de llum i color, amb tocs naturalistes que aspiren a absorbir la puresa dels pigments primaris. Es tracta d’una primerenca temptativa cap a l’abstracció, el motiu que pretén explorar la nota que hi ha a continuació.
Piet Mondrian, juntament amb Kandinski i Malévitx, va protagonitzar la pugna per l’abstracció en vigílies de la Gran Guerra, en construccions geomètriques amb la intenció d’erradicar de la pintura moderna les vicissituds de la representació d’estil vuitcentista i objectiu narratiu tan propi de l’escola romàntica. Les arrels plàstiques de Mondrian s’enfonsen en el paisatge holandès, és cert, amb els seus pintorescos molins i els prats humits, que evoquen, o potser invoquen, la pràctica simultània del fauvisme amb els seus colors embogits. Moulin dans la clarté du soleil és un homenatge a Van Gogh, entre un conjunt imponent de teles que configura la selecció de Slijper que hi ha al Marmottan, adquirida pel col·leccionista entre el 1916 i el 1920, quan l’artista ja albira la geometria estricta que defineix la seva obra madura: pintures en blau, groc i vermell tallades amb implacables línies rectes que les converteixen en “quadradets”, com ha sostingut algun illetrat aficionat a la crítica d’art, com si l’abstracció fos una simple improvisació formal. Pintures, sí, allunyades dels retrats femenins, els paisatges i les fecundes concrecions florals que van donar fama i fortuna a l’artista al final de segle. És una ruptura abstracta, efectivament, impregnada de colors potents i tons locals sobre l’estructura constructiva de l’impressionisme, que aviat gira cap al cubisme de plans tallats i angles aguts de superfície cromàtica. Tot i això destaquen els arbres escarits amb branques que intueixen una proposta radical. Arbre gris, 1911, imposa, sens dubte, una manera essencial de mirar el bosc.
El procés de reconversió de Mondrian cap a l’abstracció no va ser senzill ni sobtat i demostra un lent moment de taller i una activa destresa que parteix de la figuració i es fonamenta en el color, amb insòlites entonacions en malva, blau i groc de forta impastació que apunten motius figuratius devorats de seguida per la prioritat cromàtica. Clocher a Zélande, 1911, és una pintura d’inspiració feliç i obre l’itinerari plàstic que excedeix l’eloqüència acadèmica d’Amsterdam. Aposta sense prejudicis per “la ciència de la bellesa” que enyora Mondrian. L’artista confessava sense prejudicis durant la seva maduresa, el 1942, aquesta conversió inicial abstracta: “Abstracció del color feta a favor d’un programa de puresa... Instintivament experimental a la pintura quan havia d’encarar amb mitjans diferents la il·lusió versàtil de la bellesa fascinant de la naturalesa”. Una aposta pel luminisme cubista fort que, a partir del 1911, serà l’estratègia de l’activitat de l’artista. “La natura m’inspira i em proporciona l’emoció que encén
El Museu Marmottan Monet de París reivindica la pintura figurativa de l’artista holandès Mondrian
l’espurna creadora”, escriu el 1914. Per Mondrian la recerca de la “veritat plàstica” sempre és abstracta, la raó visible de les coses.
Composition IV és un exercici d’ordenació cromàtica ben aconseguit: les quadrícules de color enteses com un promptuari de variables tonals precises, amb l’objectiu de desplegar motius en una línia descendent de grisos, blaus, vermells, rosats i blancs que ja apunten la ruta del neoplasticisme, que més tard el rigor expressiu convertirà en tendència dinàmica. Autoportrait, 1913, sanguínia sobre paper, és un projecte de geometrització figurativa punxant: els traços amb prou feines perfilen la cara. Com als paisatges de color de Bois près d’Oele, 1908, que ja esbossen un bosc de fantasia desconcertant que convoca la figuració lineal sobre un poderós pla de color en què els arbres es transfiguren en els efectes lluminosos que donen vida a l’escena. El color s’afirma com a color en eloqüents línies verticals i agudes oscil·lacions matèriques.
Recordo la impressió que va provocar aquest moment estel·lar de Mondrian, arbres essencials traçats en negre i color, en els inicis de la figuració crítica hispana a finals dels anys cinquanta. Ràfols Casamada i Hernández Pijoán en donen el testimoni eloqüent: nues seqüències vegetals convertides en un organisme lineal actiu. Les posteriors composicions cromàtiques ovals seran la conclusió lògica del procés, amb una selecció primària de formes –color (groc, blau i gris) com a artífexs del drama coral que abstreu de la figura el nus plàstic essencial.
Les construccions en escaquer del 1919, en colors compactes, blau, vermell i taronja, són els elements de l’experiència abstracta que ha marcat una deriva potent en l’evolució cromàtica moderna, una radiant escena plàstica: de Stijl a partir del 1917. La geometria neta que encara ens emociona i el descobriment del quadrat com a peça decisiva d’una notable escola de visió. I parlem del 1926.
El quadrat es converteix en el símbol plàstic per a l’home nou desconcertat per les estètiques sobrecarregades dels anys d’entreguerres. No sorprèn que el sobtat enlluernament màgic de Nova York, en plena contesa, ens impressioni amb Broadway BoogieWoogie, 1943, avui al MoMA. Mondrian va demostrar l’energia creativa de l’art abstracte europeu en un espai nord-americà resoltament hostil a la figuració. L’abstracció, amb els seus discutits meandres, va ser el vector que va convertir Mondrian en un geni del segle XX. Les obres figuratives demostren el rigor i la sensibilitat d’uns exigents anys d’aprenentatge i la força, a més, de la tradició de l’art a la seva obra. Potser l’abstracció senzillament escamoteja el volum. Però la síntesi decisiva sempre és abstracta, encara que ara no estigui de moda proclamar-ho.