Poseu un Anfield en la vostra vida
El Barça s’enfronta a una síndrome que fa pinta de devorar-lo. Cada partit fora del Camp Nou és un Anfield potencial i moltes vegades un Anfield a seques, i això vol dir derrota, drama i confusió. El desastre de Liverpool s’ha repetit amb més o menys virulència a Bilbao, Granada i ahir contra el Llevant. No es tracta, per tant, del problema europeu del Barça, les seves misèries ja són aquí.
La veu corre per tots els racons del futbol. El Barça és vulnerable, no s’aguanta, sembla un equip qualsevol. Ni les victòries enganyen. Va derrotar l’Slavia de Praga, però l’èxit va tenir el regust d’un gripau vell. Un equip que molt pocs cops perdia a la Lliga, perquè la seva superioritat era indiscutible i perquè els rivals li tenien més terror que respecte, comença a perdre amb una freqüència quotidiana, amb tanta reiteració que no hi ha coartada possible. Qualsevol equip se sent autoritzat contra el Barça i, cada vegada més, a esborrar-lo del mapa.
El Llevant va remuntar i li va marcar tres gols en set minuts. Durant una bona estona, el Barça va patir el mateix xoc que a Anfield. Es va ensorrar i va quedar a mercè del seu rival, que el va tractar com va voler. El Liverpool li va marcar quatre gols; el Llevant, tres. No fa tant, guanyar el Barça era dificilíssim. Golejar-lo, gairebé impossible. Impressionava per la seva seguretat i pels seus recursos futbolístics, encaixats en una manera de jugar que molt pocs cops trobava resposta. El factor Messi acostumava a coronar l’equació Barça.
Messi ja no corona el Barça, no és el fabulós jugador que enlluerna en un equip excepcional. A Messi se l’ha convertit en una necessitat anguniosa. Se li implora amb la devoció desesperada que es dedica als sants que fan miracles. El Barça feia servir Messi per fer-se més ric. Ara el reclama per sortir de pobre.
El Llevant va tenir la virtut de ser el Llevant, un equip que té fama de contraatacador i no ho és pas. No especula, no espera a guanyar amb un contraatac aïllat, no s’atrinxera i deixa dos exploradors llunyans en camp contrari. El Llevant és un equip d’anada i tornada que destina el partit a les dues àrees, sense estació al mig camp. Es defensa amb molta gent i ataca amb molta gent. I sempre a la màxima velocitat. Un equip de gran mèrit, entretingut i temible quan se sent confiat. El Barça li va proposar la segona part més còmoda del món.
Sense pilota, el Barça és un equip vulgar. No ha sigut educat en la resistència fèrria. Amb la pilota, el Barça era un espectacle. Li servia per a tot: per jugar, per marcar gols, per defensar-se i per desanimar els rivals. Aquest Barça és lent, poc acurat i previsible amb la pilota. La grapeja, que és una cosa molt diferent a controlar el joc. L’equip ha acabat assemblant-se a Arthur i els seus girs.
Tret de Messi, la caiguda de l’edifici és total. Es qüestiona tot. El veterà Piqué va cometre contra el Llevant un error infantil en un dels gols. Semedo i Sergi Roberto no tenen la presència dels grans laterals. Arturo Vidal és un
Tret de Messi, a hores d’ara no hi ha peça del Barça que no estigui sota sospita
recurs ocasional, de cap manera una solució. De Jong té un problema: o és un gran solista que no enllaça amb l’orquestra de migcampistes o és un gran director sense orquestra. Probablement, passa això últim.
Griezmann vol ser Griezmann i no morir en l’intent. Se li han oblidat totes les seves qualitats. Juga lent i pensa lent. Vol recordar el jugador que ha estat, però no ho aconsegueix, enmig d’un procés que el destrossa. No hi ha peça del Barça que no estigui sota sospita, tret de Messi. Fins i tot Ter Stegen s’ha tornat humà de sobte.