L’Europa de les dues velocitats
Molt ha canviat el futbol –i els equilibris polítics– des de la disputa del primer Campionat d’Europa de seleccions, el 1960. L’edició actual, la del 2020, tanca la fase de classificació el 19 de novembre. Hi han competit 55 equips, tot un rècord, molt allunyat de les xifres discretes d’aquella primera Eurocopa. En l’edició inaugural es van enfrontar tot just disset seleccions en una sèrie d’eliminatòries a anada i tornada amb absències sonades com les d’Anglaterra, Itàlia o l’Alemanya Federal (qui sí que s’hi va apuntar va ser la República Democràtica d’Alemanya, la del bloc comunista). Espanya, amb un equipàs que reunia Di Stéfano, Kubala i Suárez, més Helenio Herrera a la banda, va superar Polònia a vuitens de final... i després va rebre ordres de la superioritat de no enfrontar-se a quarts amb la Unió Soviètica, per la qual cosa va quedar eliminada.
Seixanta anys més tard qualsevol país per reduït que sigui i encara que ni tan sols organitzi una lliga local vol prendre part en l’Eurocopa. La inflació del calendari de partits ha provocat una situació que mereixeria una anàlisi detallada i, per què no, plantejarse seriosament un altre sistema de competició.
Situar en peu d’igualtat les 55 seleccions europees dona peu a les constants aturades de les lligues i a les actuals fases de classificació interminables –i de discret interès esportiu– en què es produeixen resultats d’escassa competitivitat, com els recents 6-0 d’Itàlia a Liechtenstein, el 9-0 tant de Rússia com de Bèlgica a San Marino, el 8-0 d’Alemanya a Estònia o el 0-6 de Dinamarca a Gibraltar. A l’Eurocopa 2020 hi competeixen, sense cap distinció de categoria, fins a setze seleccions que no apareixen entre els noranta primers llocs del rànquing FIFA, incloent-hi l’última del món, posició 209, San Marino.
La situació actual parteix de tres factors difícils de modificar. En primer lloc, que cada país té el seu vot i aquest esperit democràtic dona sucosos dividends als dirigents de la UEFA i la FIFA. En segon lloc, les federacions de països modestos futbolísticament parlant aconsegueixen interessants ingressos pels drets de televisió. I finalment, en tercer lloc, les audiències als països més potents no se’n ressenten. Encara que pugui sorprendre, les xifres d’audiència dels partits d’Espanya són excel·lents sense que importi gaire l’entitat del rival. En el grup de classificació, la roja ha jugat dues vegades contra les Illes Fèroe i una contra Malta (queda pendent una altra confrontació). Si considerem que el millor xoc del grup, el decisiu Suècia-Espanya del 15 d’octubre, va interessar a 4 milions d’espectadors i va ser el més vist del dia, pot establir-se la comparació. I es comprova que les xifres dels tres partits anteriorment esmentats no desmereixen gens: Illes Fèroe-Espanya va tenir 2,2 milions d’espectadors; la devolució de la visita va assolir els 3,1 milions, i el Malta-Espanya va fregar... els 5 milions! En els tres casos es va tractar, per descomptat, de l’espai més vist del dia a les televisions espanyoles.
Mentre aquesta situació, amb l’Europa futbolística de dues velocitats competint a la mateixa autopista, es consolida, els rècords negatius d’aquests equips menors –que en alguns casos no estan a l’altura ni de categoria regional– van creixent.
SAN MARINO
L’última del món
Federació acceptada internacionalment des del 1988, ocupa l’últim lloc del rànquing FIFA, empatada amb Anguilla, territori britànic del Carib. San Marino no ha guanyat mai un partit en competició oficial i només té una victòria, la que va aconseguir, en un xoc amistós contra Liechstenstein, el 2004. Entre els pitjors resultats de la Sereníssima República de San Marino hi figura el 0-13 contra Alemanya del setembre del 2006 i entre els seus rècords negatius sobresurten les 61 derrotes consecutives. L’actu
La inclusió de 55 seleccions a l’Eurocopa provoca resultats d’escàndol i partits de poc nivell futbolístic
al és la seva vuitena participació en la fase prèvia de l’Eurocopa i de moment ha disputat vuit partits: vuit derrotes, cap gol marcat i 43 de rebuts.
ANDORRA El millor equip juga a Espanya
És molt recent, de l’11 d’octubre, l’extraordinària victòria andorrana davant Moldàvia (1-0) en partit del grup H, que comparteix a més amb Turquia, França, Islàndia i Albània. Anteriorment al dia històric del futbol andorrà la selecció acumulava 56 derrotes en 56 partits disputats en l’Eurocopa, on va debutar en l’edició del 2000. El futbol s’estructura en dues divisions a Andorra, però amb la curiositat que el millor equip, el FC Andorra, competeix en la Federació Espanyola, al grup III de Segona B. Rellançat pel grup Kosmos amb Gerard Piqué al capdavant, els seus objectius no passen precisament per incorporar-se a les competicions locals, en què el Santa Coloma és el dominador habitual i l’equip que es classifica per a les eliminatòries prèvies de la Champions (en una ocasió, davant el FC Banants Erevan armeni, va aconseguir superar una ronda). En sis fases prèvies d’Eurocopa, Andorra suma actualment 58 partits, amb una victòria i 57 derrotes, 12 gols marcats i 165 d’encaixats.
LIECHTENSTEIN No té Lliga pròpia
Va debutar a l’Eurocopa el 1996. En l’edició actual ha aconseguit dos empats: a Atenes davant Grècia i a casa amb Armènia. Tot i això, els seus equips no competeixen en la Champions perquè la federació del país no organitza cap lliga, i estan repartits per les diverses categories del futbol suís. Sí que es disputa una Copa liechtensteinesa, la qual cosa permet al campió disputar la ronda preliminar de la Lliga Europa. El seu èxit més gran va ser empatar a 2, després d’anar 0-2, amb el Portugal de Cristiano en un partit de classificació per al Mundial 2006. El balanç de set participacions en la fase prèvia de l’Eurocopa és de 61 partits, 5 victòries, 8 empats i 48 derrotes. Ha marcat 20 gols i n’ha rebut 184.
MALTA Amb el record del 12-1 del 1984
Membre de la UEFA des del 1960, Malta ja va competir en una de les primeres edicions de l’Eurocopa (1964) i hi és assídua des del 1972, amb resultats tan recordats com la derrota per 12-1 davant Espanya (fase prèvia del 1984) en un partit amb versions per a tots els gustos i només una certesa: la roja necessitava guanyar per onze gols o més i així va ser. En l’actual Eurocopa comparteix grup amb Espanya, Suècia, Romania, Noruega i les Illes Fèroe. Ha perdut set partits però n’ha guanyat un, contra les Illes Fèroe, en un repartiment de resultats (jo et guanyo a casa meva, tu em guanyes a la teva) que cada vegada és més habitual en aquests grups quan coincideixen dos equips netament inferiors.
GIBRALTAR I KOSOVO Els enemics d’Espanya
La selecció de Gibraltar va tenir un part llarg i complicat per l’oposició d’Espanya que fos reconeguda. Va sol·licitar l’ingrés a la UEFA el gener del 2007, però va ser rebutjada. L’agost del 2011 el Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS) li va donar la raó i va ser finalment acceptada el maig del 2013. Però llavors va patir el veto de la FIFA, i va tornar a intervenir el TAS, fins a l’admissió definitiva del 2016. El seu historial esportiu és curt, però amb algun esclat com les victòries sobre Malta, Letònia i Armènia, aquesta en camp contrari i primer triomf en partit oficial. Va debutar en fases prèvies en l’Eurocopa 2016, va perdre els deu partits i es va endur 56 gols (rècord). En aquesta edició competeix amb Irlanda, Dinamarca, Suïssa i Geòrgia, ha jugat sis partits i ha acumulat sis derrotes i un balanç de 2-19 en els gols. Els seus partits a camp propi els disputa a l’Algarve, a Portugal. Gibraltar, a diferència de Liechtenstein, sí que organitza un torneig nacional, amb els seus ascensos i descensos, i una norma fixa: cada equip ha d’alinear almenys tres gibraltarenys. Una altra selecció vetada per Espanya és la de Kosovo. De fet, en els sortejos està establert que cap de les dues no pot compartir grup amb la roja. Kosovo és l’última incorporació a la FIFA i la UEFA i està obtenint bons resultats, de manera que cal esperar que el seu rànquing millorarà gradualment. En aquesta Eurocopa fins i tot té opcions de classificació per a la fase final.
ESTÒNIA, LETÒNIA I LITUÀNIA Tres casos similars
Les tres repúbliques bàltiques van desaparèixer del món futbolístic amb l’ocupació soviètica i van tornar-hi, a partir del 1992, amb les seves respectives independències. Totes tres se situen a la cua mundial segons el rànquing FIFA i no han assolit mai una fase final de Mundial o Eurocopa amb una excepció, quan Letònia va entrar a l’Euro 2004 i a més, al seu grup, va sumar un punt: un empat a zero contra Alemanya. En l’actualitat, tot i això, de les tres és precisament Letònia la més mal situada, fregant el lloc 150 del món. En la fase actual de l’Eurocopa 2020 Lituània i Estònia han esgarrapat un punt i Letònia és una de les tres seleccions (amb Gibraltar i San Marino) que perd tot el que juga.
ILLES FÈROE El gol del fuster escaquista
La selecció de les Illes Fèroe va disputar el seu primer partit oficial el setembre del 1990 i va ser un èxit sensacional: una victòria sobre Àustria (1-0) amb gol de Torkil Nielsen, fuster de professió, en un partit que es va jugar a Suècia, ja que en aquell moment l’estadi nacional no estava homologat per la UEFA. Nielsen, per cert, també és un dels millors escaquistes del país. Dins dels petits països també hi ha nivells i les Illes Fèroe han batut amb claredat rivals com Gibraltar (4-1 el 2014), Liechtenstein (3-0 el 2018) o San Marino (3-0 el 1995). Entre els seleccionadors de les Fèroe destaquen exfutbolistes de nivell mundial com Allan Simonsen (del 1994 al 2001) o Henrik Larsen (del 2002 al 2005).
Altres seleccions europees que també apareixen per sota del lloc noranta del món són Luxemburg, Armènia, l’Azerbaidjan, el Kazakhstan, Moldàvia i Xipre. Cap no passarà la fase prèvia, encara que en alguns casos (Armènia, Xipre i el Kazakhstan) almenys són capaces d’espantar de tant en tant.