Retrobant-nos
Vam tenir una trobada d’antics alumnes del programa de doctorat del Harvard Business School. S’organitza cada cinc anys, allà, a Harvard, a Boston. Jo no hi havia pogut anar des de feia 15 anys, però és sempre una gran experiència. Seguint la cultura de Harvard, vam tenir 2 dies plens de contingut: vam començar a les 7 del matí i acabàvem després de sopar, a les 11 de la nit. Els esmorzars, dinars i sopars eren l’ocasió per recordar-hi els nostres temps, posar-nos al dia i conèixer altres col·legues que es van graduar abans o després. Érem al voltant de 60 i n’hi havia alguns que es van graduar en els anys 1960 i, per tant, deuen tenir més de 80 anys. De fet, un dels professors que vam tenir es va graduar el 1964 i tenia 85 anys. A Harvard són molt tolerants amb l’edat. Si un professor ho fa bé, fa classes a qualsevol edat, però si no, les ha de deixar encara que sigui jove.
Em va sorprendre veure el nivell d’activitat que mantenien els que es van graduar en els 60 i en els 70, tots majors de 70 anys. Continuaven vinculats a escoles de direcció d’empreses, continuaven publicant i gairebé tots tenien relacions amb empreses com a assessors o consellers. Això era comú per a tothom, però la majoria dels assistents eren americans. A Amèrica la jubilació és, molt sovint, decisió del treballador. És possible treballar al McDonald’s o en uns grans magatzems amb més de 90 anys. Naturalment, has de fer-ho molt bé. Les pensions són privades i has de muntar el teu pla de pensions; el mateix passa amb la sanitat.
L’any que jo vaig entrar només en van admetre 15 i vam haver d’acabar la meitat. Se’n raspallaven un munt. El doctorat durava vora 4 anys (jo el vaig poder fer en 3), perquè havíem d’estudiar però també havíem de treballar com a esclaus d’alguns professors. En la trobada vam coincidir 3 d’aquells 15: una americana, un irlandès i jo. Jo no ho he fet malament, però els meus dos col·legues ho han fet molt millor. Una té un alt càrrec en el Govern dels Estats Units, assessorant en diversos temes, sobretot en sanitat, i l’altre és probablement un dels irlandesos més rics. Però tots dos mantenen molt bona relació amb les escoles de negocis on han treballat gran part de la seva vida.
Era trist ser l’únic espanyol allà, però aquella gent tan intel·ligent no havien estat afectats per les notícies negatives de la premsa internacional sobre Espanya i Catalunya. Tots suposaven que al final no passaria res i que Barcelona era un lloc fantàstic. Vam quedar de trobar-nos aquí amb alguns que no havien vingut mai a Barcelona. El problema seriós que veien a Europa era el Brexit i algun anglès que era allà deia el mateix: que al final el Regne Unit no deixarà Europa.
És evident que a tot el món vivim moments d’incertesa, perquè no sabem com serà el futur amb l’avenç de la digitalització i de la tecnologia en molts sectors. Aquestes incerteses porten molts ciutadans a una actitud d’incomoditat i estimulen protestes quan veuen que els seus governs no aborden el veritable problema, sinó que opten per alternatives polítiques que només afavoreixen funcionaris (Brexit al Regne Unit, relació amb la Xina a Hong Kong, independentisme a Catalunya, i moltes d’altres). La preocupació és més gran en els joves, que no poden triar un futur professional i no saben com encaixaran en aquest món cap on anem.
La societat va cap a una gran classe mitjana finançada pels qui tenen més riquesa. Això no és del tot cert, perquè els que han generat aquesta riquesa ho han fet innovant, emprenent, creant llocs de treball i, si els traiem bona part del que guanyin, no podran generar tants llocs de treball ni avenços socials i econòmics. Però, qui explica això? Cap funcionari, òbviament. I aquest és un problema global, encara que els europeus anem al capdavant. I això ho vèiem així a Harvard.
Molts polítics trien alternatives que només afavoreixen els funcionaris