El Museu Picasso indaga la faceta poètica de l’artista
El Museu Picasso dedica una mostra a l’eterna amistat entre els dos creadors
Expliquen que va ser Gala qui va convèncer el seu primer marit, Paul Éluard, perquè apostés per sempre per la poesia. Això abans de deixar-lo per un pintor, Salvador Dalí. Sigui com sigui, pintura i literatura sempre han anat unides. I aquest és el pensament que inspira les dues exposicions que ara ofereix el Museu Picasso de Barcelona: Pablo Picasso, Paul Éluard, una amistat sublim (oberta des de demà fins al 15 de març) i Picasso poeta (fins a l’1 de març).
“Hem recuperat des de poemes de Picasso fins a retrats magnífics fets per Dora Maar (Éluard la presenta a Picasso i acaba sent la parella del pintor), passant per obres inèdites, com un quadern elaborat per Picasso en vigílies de la Segona Guerra Mundial o el famós Liberté d’Éluard”, va anunciar Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, que considera les dues exposicions un diàleg necessari, i Éluard, l’ambaixador de Picasso a Barcelona.
Hi ha una cosa que diferencia la primera exposició de qualsevol altra, i ho va explicar Malén Gual, la seva comissària i conservadora del Picasso: “Ja no es tracta de les típiques propostes: Picasso/Degas, Picasso/Matisse o Picasso/Giacometti, és a dir, Picasso i altres pintors”. Per això, insisteix, és important “fixar-se en les vitrines, plenes de manuscrits inèdits que no s’han mostrat mai”. La mostra presenta el francès Éluard com el millor amic de Picasso des del 1935. Després de la desaparició d’Apollinaire, va ser l’únic poeta amb qui el malagueny va poder, realment i amb plena llibertat, dialogar i intercanviar i compartir idees. Éluard aviat va quedar seduït pel pintor demiürg “que s’obstina a veure-ho tot; a partir de Picasso, els murs s’esfondren”, escriu.
entre tots dos només es trenca amb la defunció d’Éluard, el 18 de novembre del 1952, una mort prematura que deixa Picasso enfonsat. N’hi ha prou de veure en una foto de l’enterrament la cara de Picasso davant el fèretre. Poc abans l’editorial Braun havia publicat Picasso, dessins, uns dibuixos seus (període 1942-1946) precedits d’un text bellíssim d’Éluard. Sobre això va concloure Claude Roy: “Éluard va estimar Picasso i va ser estimat per ell, probablement, com ningú més: entre ells hi havia l’única tendresa insospitable, la que hi ha entre iguals”.
La veritat és que Picasso sempre va considerar Éluard el poeta que va aconseguir penetrar de manera més intuïtiva en el seu art i amb qui s’iniciaria en la ideologia comunista. De fet, van ser ell i Dora Maar els que li van insistir en la seva lluita al bàndol republicà. El maig del 1936 tots tres es troben en una exposició i segellen la seva intensa relació; el 1944 el pintor s’afilia al partit comunista francès.
La mostra aprofundeix en els dos personatges en un doble recorregut: temàtic i cronològic. S’hi inclouen obra il·lustrada, llibres, retrats, poemes (com La victoria de Guernica, que Éluard va escriure mentre Picasso pintava el famós quadre) o dibuixos d’Éluard i Nusch (la musa, model de Man Ray, amb qui es va acabar casant Éluard tot i que no s’havia oblidat de Gala). També s’hi mostren fotografies de Brassaï, correspondència i documentals en què es repassen les trobades d’aquell cercle d’amics que van nedar entre el surrealisme i el dadaisme.
Hi ha més sales. En destaca la “dels estius”. Escenes de distensió entre Dora, Nusch, Picasso i Éluard. O la sala de cinema on es projecta una pel·lícula sobre Gernika amb guió d’Éluard i algunes escenes d’un film de Godard. També hi ha espai per als coloms picassians, com el que el pintor dibuixa el dia en què Éluard mor.
Pablo Picasso, Paul Éluard, una amistat sublim es podrà visitar més endavant al Museu Picasso de París, on també anirà la segona exposició barcelonina, Picasso poeta, comissariada per tres dones: Marie-Laure Bernadac, conservadora general honorària dels museus de França (“Picasso creava pintura amb paraules. Quan va començar amb els seus manuscrits cal·ligràfics ho va fer en castellà, però després va passar al francès, que serà la seva llengua més poètica”), la professora Androula Michael (“Als anys quaranta Picasso ja va dir allò de ‘Potser soc un poeta esgarriaL’ aliança
“Entre ells hi havia l’única tendresa insospitable, la que hi ha entre iguals”, va assenyalar Claude Roy
da’”) i Claustre Rafart, conservadora del Picasso.
“Quan Picasso era molt jove, tot just 12 anys, ja va inventar uns diaris minúsculs per comunicar-se amb la família. Després, a Madrid, va enginyar una revista anomenada Arte joven –va detallar Rafart–, i això significa que el Picasso de la paraula va germinar quan era adolescent”. Això explica la proposta: “Caldrà canviar el paradigma. Crec que ja és moment que integrem l’escriptura –com hem fet amb altres disciplines– quan expliquem la història de Picasso”.
No són només un parell de mostres més sobre Picasso, sinó innovadores mirades creuades sobre una xarxa d’amics que van compartir vida artística i sentimental, situació política i, en molts casos, llit. Una delícia per a mitòmans.