Un escarni intolerable

ATots els homes del president, el llibre de Carl Bernstein i Bob Woodward sobre el cas Watergate, que va arruïnar la presidència de Richard Nixon, s’explica com des de la Casa Blanca es va posar en marxa una campanya contra la credibilitat de The New York Times, en la qual feia l’efecte que el poble s’alçava contra un editorial del diari i estava disposat a gastar-se uns quants milers de dòlars per rebatre’l. En realitat, es va pagar des d’una caixa B de l’Administració, i en un paràgraf de l’anunci es llegia: “A qui han de creure vostès, a The New York Times o al poble nord-americà?”.

La independència del periodisme sempre ha estat un destorb per al poder polític. El bon periodisme quasi mai combrega amb les versions oficials, i sempre hi ha gent amb ganes de tancar la boca als mitjans i d’intimidar els professionals. Aquesta setmana han aparegut una sèrie de pasquins amb noms de periodistes. Les seves fotografies i dades personals reproduïdes en cartells sense peu d’impremta, on són qualificats de terroristes, resulten un escarni intolerable contra la llibertat d’expressió. Aquests professionals s’han limitat a explicar el que ha passat als carrers de Barcelona en les últimes setmanes. El menys important és qui ha imprès i distribuït aquests cartells. El més greu és que des de la presidència de la Generalitat no s’hagi condemnat aquestes accions pròpies d’una societat insana. És possible que si la seva portaveu no sap veure violència en qui dona un cop de puny a la cara a un empresari que intenta arribar al Palau de Congressos no tingui prou sensibilitat per denunciar la distribució de fotografies de periodistes que “són amics dels Mossos”, com per exemple es qualifica la redactora d’aquest diari.

Una societat incapaç de criticar les atzagaiades dels propis perquè són “els nostres” no té cap futur. No es pot construir res des de la misèria moral de pensar que el que succeeix a la nostra trinxera és bo i el que passa a les files contràries resulta necessàriament dolent. Aquest maniqueisme simplista i vergonyant indica que hem caigut a la trampa de creure que uns són al costat bo de la història i d’altres no. Atacar la llibertat d’expressió quan les notícies no ens agraden no ens fa millors, sinó que mostra la nostra incapacitat per imposar arguments elaborats des de la raó i la intel·ligència.