Antonio Ruz
Coreògraf
Antonio Ruz (43) torna a L’Auditori amb el projecte familiar que ja va estrenar amb l’OBC i anuncia la seva primera aventura amb el Liceu: un ballet de Gerhard que no es va arribar a estrenar i del qual la Fundació March li demana una recreació.
Des del forat que la sala Pau Casals guarda per a l’orgue fins a la part frontal de l’escenari i, fins i tot, les butaques del públic assistent, tot a L’Auditori s’omple de dansa aquesta setmana, amb el projecte familiar que el coreògraf Antonio Ruz (Còrdova, 1976), premi Nacional de Dansa 2018, ha dut a terme amb l’OBC i Ravel. Concretament, amb la suite Ma mère l’Oye. Cinq pièces enfantines, que Ravel va escriure primer per a piano a quatre mans (1910) i després va orquestrar i va transformar en ballet, amb coreografia de Jeanne Hugard.
Aquesta peça que s’inspira en contes francesos recopilats per Charles Perrault és el material musical sobre el qual Ruz ha creat una coreografia per a sis ballarins, graduats a l’Institut del Teatre. Els músics de l’orquestra també hi tenen el seu paper, i al minut final s’hi implica fins i tot el públic, tant l’escolar, que omple les sis matinés d’aquesta setmana a L’Auditori, com el familiar, que el pot veure demà divendres (19 h), previ visionament, del tutorial que la sala ha penjat al web perquè tothom vagi a l’uníson.
“Se’t posa la pell de gallina quan veus tota la sala dreta, movent els braços a un costat i a l’altre...”, diu Ruz, potser el coreògraf més entusiasta de la castigada escena dansística espanyola. La seva companyia, fundada en plena crisi, no coneix el desànim. Creador crossover, s’ha fet un lloc tant en sales de dansa –la seva exitosa Electra amb el Ballet Nacional
d’Espanya continua de gira–, com en auditoris de clàssica –té previst un muntatge al Palau de la Música amb Núria Rial i l’Accademia del Piacere– o en museus. Sense anar més lluny, el de la Universitat de Navarra li proposa que s’inspiri en el seu fons fotogràfic del segle XX. El resultat és Transmutación, i el ballen una parella de catalans que tenen molt a dir, Albert Hernández i Irene Tena.
“Jo ja vaig treballar fa temps la relació de la dansa i el moviment amb l’arquitectura i després amb el so, amb la llum, amb la textura, de manera que el públic tingui altres experiències més enllà de l’escènica”, explica Ruz. “Com a guest de la companyia Sasha Waltz & Guests, que som gent que orbita en algunes creacions seves, jo ja vaig col·laborar amb arquitectes importants, vaig fer projectes en museus, en esglésies, a l’aire lliure... Gairebé em sento responsable de buscar diàlegs entre la dansa i la resta de les arts. De fet, les avantguardes espanyoles ja eren així, però avui els sistemes
El Liceu acolliria la recreació d’un ballet inèdit de Gerhard que la Fundació Juan March ha encarregat a Ruz
culturals no ajuden que això passi. Però jo soc molt cabut, m’entossudeixo, i al final el camí que faig fa que surtin aquests projectes”.
El més ambiciós, ara mateix, l’hi ha plantejat la Fundació Juan
March de Madrid: recrear un ballet de Robert Gerhard que no es va arribar a estrenar mai. La temàtica era la nit de Sant Joan, i el muntaven els Ballets de Montecarlo de Massine, però va esclatar la Segona Guerra Mundial. Ruz recull el guant d’aquest repte que el Liceu, per la seva part, podria acollir, o fins i tot implicar-s’hi com a coproductor, i el perfila amb set ballarins i un pianista, i projecta, a més a més, els esbossos dels decorats de Junyer.
“És un projecte de conservació, per posar en relleu el nostre patrimoni musical, coreogràfic i artístic d’una època que va ser tan bonica”, explica aquest ballarí andalús que va portar les botes i les castanyoles durant tota la seva infantesa. Ruz va viatjar amb 16 anys a Madrid i es va formar en el clàssic a l’escola i el Ballet de Víctor Ullate. Va volar després al Ballet del Gran Teatre de Ginebra, on li van donar l’oportunitat de coreografiar, i va passar dos anys al Ballet de l’Òpera de Lió ballant tot el repertori neoclàssic i contemporani: Jirí Kylián, Mats Ek, William Forsythe, Trisha Brown, Sasha Waltz, Decouflé... la non-danse francesa. I finalment va tenir un pas fugaç per la CND de Nacho Duato.
“M’hi vaig estar vuit mesos i vaig marxar a Berlín, a treballar amb l’òrbita de Sasha Waltz. Duato era més exigent a nivell formal, però a nivell estilístic era un retrocés per a mi, jo venia de ballar-ho tot. També era un punt d’inflexió en la meva carrera: m’havia lesionat i vaig decidir anar cap a una dansa més expressiva i creativa, menys física i virtuosa. Avui fujo de la rectitud i la frontalitat, jugo amb l’espai, els ritmes, la musicalitat i els silencis...”.