El caos i el desconcert marquen l’inici de l’agra campanya britànica
Johnson compara Corbyn amb Stalin pels seus atacs als multimilionaris
Boris Johnson va portar ahir una bandereta i un xiulet al palau de Buckingham. La reina va agitar la primera i va bufar en el segon com fent la sacada d’honor de les eleccions, i el que va passar va ser el caos i el desconcert el primer dia oficial de campanya britànica. Els cavalls favorits es van espantar, van ensopegar i van caure a terra. El Mercedes de Hamilton (els conservadors) va col·lidir amb el Ferrari de Vettel (els laboristes), donant peu que el Red Bull de Verstappen (els liberals demòcrates) somiés el somni impossible de guanyar la cursa.
“Els esdeveniments, estimat amic, els esdeveniments”, va dir l’ex-primer ministre Harold Macmillan una vegada que li van preguntar quin era el factor decisiu d’unes eleccions. I ho són més encara si és possible en un context tan convuls i vidriòlic com el del Brexit, el populisme de nou encuny, la globalització i les conseqüències de l’austeritat, amb un munt d’indecisos i almenys la meitat de l’electorat sense lleialtat al que seria el seu partit i disposat a provar fortuna amb un altre.
Esdeveniments del dia 1: dimiteix el ministre d’Assumptes Gal·lesos, Alun Cairns, pel seu coneixement del paper d’un antic ajudant en el sabotatge d’un judici per violació; el líder dels Comuns, l’euroescèptic Jacob Rees-Mogg, demana perdó per haver insultat les víctimes de l’incendi de la torre Grenfell dient que haurien d’haver tingut el sentit comú d’abandonar l’edifici en comptes de quedar-s’hi com van recomanar-los els bombers; crítiques al Govern per congelar la publicació d’un informe del comitè parlamentari de Seguretat i Intel·ligència sobre la interferència russa en el referèndum del Brexit i l’última campanya electoral; preguntes sobre la relació entre Putin i Dominic Cummings, el principal assessor de Johnson, ja que va passar a Moscou tres anys sobre els quals se sap molt poc.
L’inefable Johnson va celebrar l’inici de la campanya comparant el seu rival Corbyn amb Stalin (responsable de la tortura, deportació i execució de milions de persones), que ve a ser com si els líders de la dreta alemanya, espanyola o italiana (dreta pura i simple, ni tan sols ultradreta, perquè el Labour no és extrema esquerra) fossin comparats amb Hitler, Franco o Mussolini. Però la ponderació no ha estat mai la millor qualitat del premier britànic, i a la seva columna periòdica a The Daily Telegraph acusa el líder del Labour de perseguir els multimilionaris amb un plaer i un odi no vist des que el dictador soviètic va acarnissar-se amb els terratinents de la Rússia tsarista.
La tònica de la campanya electoral amb la línia de meta el 12 de desembre està més clara que l’aigua. La promesa de Johnson és tancar el Brexit i dedicar-se a resoldre els altres problemes del país; la de Corbyn és negociar un Brexit millor i més tou, sotmetre’l a un segon referèndum i dedicar-se també a resoldre els problemes del país; la dels liberals demòcrates és revocar el Brexit; la dels nacionalistes escocesos, arrencar un altre referèndum; la dels Verds, invertir cent milions d’euros a l’any per alleujar la crisi mediambiental, i la de Nigel Farage, aconseguir un Brexit “autèntic”, més dur.
Qui prevaldrà? Els algoritmes estan de moda, i en l’algoritme electoral britànic cal introduir diversos factors. Dels tres últims comicis, només en un ha sortit majoria absoluta (la de Cameron), i les coalicions semblen cada vegada més inevitables; després de deu anys en el poder els votants solen cansar-se del partit que governa, i els tories en sumen ja nou; Johnson perdrà escons a Escòcia davant l’SNP i al sud d’Anglaterra davant els liberals, però pot prevaler en territoris històricament laboristes de Gal·les, les Midlands i el nord, amb majories leave; el tema central serà el Brexit, però no l’únic; el vot tàctic serà decisiu; l’electorat està avorrit i ha perdut tota fe en els polítics; el partit que té el líder més popular i el programa econòmic percebut com a més assenyat guanya sempre; també es pot guanyar només amb el líder més carismàtic (com Blair a Major) o amb el manifest més acceptat (com Thatcher a Callaghan), però mai amb els dos factors en contra. Corbyn ha d’escalar l’Everest per la cara nord, en ple hivern, sense xerpes i sense bombones d’oxigen.
Però el líder laborista no ha de guanyar, en té prou amb empatar. És gairebé segur que Johnson obtindrà més vots i escons , però sense una majoria absoluta no va enlloc, perquè ningú s’aliarà amb ell per implementar el Brexit. Amb tot això, els votants se senten arrossegats com fulles tardorals pels vents capritxosos del destí.
AVORRIMENT
L’electorat està fart del Brexit i els ‘tories’ ja fa nou anys que són en el poder
PRECEDENTS
No ha guanyat mai el partit amb el líder més impopular i vist com a menys fiable