Aquí la tenim: la ultradreta
Si es confirmen les prediccions, el fenomen d’aquestes eleccions serà l’ascens de Vox. Fa un mes, no més, era un partit amb tendència a la marginalitat. Ahir mateix un diari deia que les dues últimes setmanes ha guanyat 32.000 vots cada dia. Segons aquests comptes, si la campanya electoral durés una mica més, Santiago Abascal s’acabaria cruspint Pablo Casado i tot el seu equip i es posaria al lloc on Albert Rivera va estar en somnis: al capdavant de la dreta espanyola. De moment els dirigents de Vox s’han de conformar amb una notable pujada en intenció de vot, que no dona el govern però sí molta moral.
La cara de felicitat d’Abascal té explicació: tal com evolucionen els sondejos, ha guanyat la batalla a la poderosa opinió publicada, que no ha tingut mai a favor. El que va dir Pedro Sánchez (“El veig en blanc i negre”) és un reflex d’aquesta opinió mediàtica. Va guanyar també al feminisme, als defensors incondicionals de la immigració i a les forces polítiques que li van fer el buit perquè el consideren un cos estrany en la seva fauna. Aquest buit es va convertir en un regal en el debat de dilluns. Per no donar-li joc, va passar el que va lamentar Ana Oramas: “És impresentable que ningú no tallés les informacions falses, racistes i xenòfobes d’Abascal”.
Probablement va guanyar vots en el debat televisat. Però l’explicació del fenomen és més profunda. Abascal va importar el populisme de dretes, en la línia de Trump i Salvini, un territori que era lliure, perquè el d’esquerra l’havia ocupat Pablo Iglesias, i Pablo Casado es troba més a prop de la “gran política” que del llenguatge del carrer. I Abascal utilitza aquest llenguatge en els seus diagnòstics. El que diu és el que es pot sentir a dir al taxista i al client del bar. Qui no ha sentit mai que als estrangers els tracten més bé als hospitals públics? Qui no ha sentit a dir que les autonomies són un dispendi? I qui no ha sentit queixes de la debilitat davant Catalunya?
El que va fer Vox va ser incorporar aquestes opinions al seu ideari. El menys important és que siguin veritat o mentida: són sentiments del carrer. I quan una periodista pregunta al líder d’on ha tret una dada determinada, el líder respon: “Pregunti-ho a una companya seva”. Les fake news com a base d’un discurs polític. Però és el discurs del carrer.
Abascal va importar el populisme de dretes, en la línia de Trump i Salvini, un territori que era lliure
Si més no del carrer que pensa en dreta dura.
Hi ha tres o quatre milions d’ultra conservadors a Espanya? No ho sembla pas. Però sí que hi ha tres o quatre milions de gent insatisfeta del PP i dels seus complexos, expressió acreditada per un famós comunicador. El complex de no oposar-se al trasllat de Franco per no semblar franquistes, per exemple. O el complex de no mostrar-se autoritari, perquè el PP és centredreta. Gran desgràcia per a Casado: si no existís Vox amb aquest missatge, aquests tres o quatre milions votarien el PP. És a dir, que tindria majoria absoluta. Casado és la víctima d’Abascal.