Boris Johnson fitxa Stalin
Desafortunat inici conservador en la primera jornada de la campanya de les eleccions britàniques
Que el dictador Ióssif Stalin hagi irromput el primer dia de la campanya electoral britànica als 66 anys, vuit mesos i un dia de la seva mort ja anticipa que les illes viuen temps estrambòtics en què passen i es diuen coses que encaixen malament amb la imatge de solidesa i serietat de la vella democràcia britànica. Els electors estan cridats a les urnes el 12 de desembre –la primera singularitat en una societat que presumeix de tradicions: no s’havia votat al desembre des del 1923–, i el primer dia de la campanya fa témer una inflació de cops d’efecte, desproporcions i populisme, sense els quals molts britànics no haguessin votat a favor del Brexit el 2016.
Ahir, per exemple, el primer ministre en funcions, Boris Johnson, no va dubtar a equiparar –i no en un tuit esbojarrat sinó en un article a The
Daily Telegraph– el presumpte odi envers els adinerats del líder de l’oposició, el laborista Jeremy Corbyn, amb el que prodigava Stalin als seus enemics. Convé recordar a les joves generacions que les purgues de Stalin a la Unió Soviètica es van cobrar la vida de milions de persones. La contenció no sembla un dels punts forts del premier Boris Johnson, que afronta un autèntic plebiscit sobre la seva persona el 12 de desembre. Les similituds amb el president Donald Trump pel que fa a maneres i artilleria dialèctica són més grans cada dia que passa.
Johnson es va entossudir a celebrar unes eleccions anticipades en vista de la resistència de la Cambra dels Comuns al Brexit abrupte per al 31 d’octubre al qual semblava predisposat. El Parlament va frenar el seu ímpetu i, en termes col·loquials, el va posar al seu lloc. Superat aquest xoc de poders, l’estratègia del líder conservador és ambiciosa, molt ambiciosa, i no hi ha dubte que és pròpia d’algú que se sent cridat a figurar als llibres d’història. Necessita el suport nítid de les urnes per materialitzar el Brexit –al qual la UE ha ampliat el termini al 31 de gener del 2020–, a fi d’erigir-se com l’home providencial del bàndol conservador en temps de neguit, deixant enrere l’acusació velada que va ser un dels
tories més actius a l’hora de propagar el foc que avui prova de sufocar.
La confiança en les enquestes electorals explica també l’impuls cesarista de Johnson, una vegada cremada Theresa May pels conservadors, però no és sobrer recordar que aquesta mateixa aposta la va fer la premier el 2017 i les seves files van perdre escons. El laborisme continua espantant molts electors, però les primeres hores de la campanya suggereixen que hi ha nerviosisme en el bàndol conservador, els excessos del qual aquests dies són greus. A la desproporcionada caracterització de Corbyn com un Stalin del segle XXI cal afegir-hi les desafortunades declaracions d’un altre pes pesant conservador, el líder parlamentari Jacob Rees-Mogg, que va insinuar dimarts que les víctimes de l’incendi d’un edifici de protecció social a Londres –la torre Grenfell, 72 morts– no van tenir prou “sentit comú” a l’hora d’evacuar els seus habitatges. O la dimissió ahir del ministre per a Gal·les per tracte de favor a una ajudanta. Aquesta sensació d’elit privilegiada brinda oxigen als laboristes quan argumenten que només ells defensen la xarxa sanitària pública (el National Health Service) davant els plans de reforma de Boris Johnson, considerats pel Labour una privatització encoberta.
L’inici de la campanya reforça la imatge de desorientació que transmet el Regne Unit des del Brexit. La bona notícia és que molt poques democràcies haurien resistit institucionalment l’encaix de les contradiccions que va implicar el vot favorable a la sortida de la UE, demonitzada com la causa dels mals del Regne Unit. El boc expiatori ha passat a la història. Els problemes de fons, en canvi, continuen presents.