Un gir de 360 graus
Tants mesos de polèmiques fatigants, primer a compte de la investidura fallida i després en una nova campanya electoral, sembla que no hauran servit per aclarir el panorama polític espanyol, que segueix embarrancat davant la incapacitat de forjar majories polítiques estables que liderin els temes més urgents que hi ha a l’agenda, començant pel conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol i continuant per les reformes que en molts àmbits necessita la societat. La repetició d’eleccions fa la impressió que serà un viatge cap a enlloc en què Pedro Sánchez aconseguirà fer un gir de 360 graus per quedar-se on era.
Ja ningú no pot dissimular que allò que més condiciona la política espanyola és el conflicte polític amb Catalunya, i hi ha raons de sobres. Per molt que es vulgui negar i per més ganes que tinguin de girar full, que hi hagi més de dos milions de persones que vulguin deixar de formar part d’Espanya és una enorme pedra enmig del camí que no desapareix pel fet de mirar cap a una altra banda.
Una altra vegada, la campanya electoral ha estat marcada per la posició dels grans partits davant l’independentisme. Han fet una competició desaforada per demostrar qui serà més dur i intransigent, anunciant tot tipus de mesures, totes elles basades en la mà dura i mai en la seducció ni en el reconeixement del problema. Més 155, més Codi Penal, il·legalitzar partits, detenir adversaris polítics, acusar els mestres i els periodistes d’adoctrinar, convertir en delicte la convocatòria de referèndums, aprovar per decret la versió digital de la llei
mordassa o presumir de donar ordres polítiques a la Fiscalia amb finalitats electoralistes són alguns exemples d’aquest catàleg de mesures on és impossible distingir les propostes d’un partit o d’un altre.
A Pedro Sánchez li està passant el mateix que ja li va passar al seu antecessor, Mariano Rajoy. No saben què fer amb aquesta roca cada dia més gran i els acaba passant el mateix que a Sísif, aquell personatge de la mitologia grega que va ser condemnat pels déus a empènyer eternament una gran pedra fins al cim d’una muntanya i que, abans d’arribar al punt més alt, relliscava pel seu propi pes i queia una vegada i una altra pendent avall. Era un càstig inútil i sense esperança.
Amb l’excepció de Podem, els principals partits del sistema polític espanyol es devoren a ells mateixos per impedir que ningú faci cap proposta de distensió. El diàleg és vist com una renúncia i fins i tot com una traïció, la qual cosa és molt preocupant.
Aquest gir de 360 graus que pronostiquen totes les enquestes ens situa un altre cop al punt de partida, però amb més desgast i més recels. Després de les eleccions generals de diumenge, ningú no aconseguirà una majoria suficient per liderar de manera sòlida el govern i seran imprescindibles els pactes, que en la cultura política espanyola no són una tasca fàcil. El que és normal en molts altres països a Espanya és una cosa insòlita. També en aquest cas, pactar es viu com una debilitat. Podem fer moltes càbales sobre la fórmula per investir un president, però el més rellevant no és això; a partir del dia 11 la gran incògnita serà saber quina majoria sostindrà el govern, i només una gran coalició de PSOE i PP pot treure del tauler polític els partits independentistes del sudoku dels pactes. Però, evidentment, aquesta fórmula acabaria arraconant el Partit Socialista cap a un discurs i unes polítiques cada vegada més allunyades de l’electorat progressista.
Si de veritat volen deixar d’empènyer inútilment la pedra pel pendent de la muntanya i aconseguir millors resultats que Sísif, el millor que pot passar el 10-N és que l’independentisme sigui aritmèticament necessari per conformar majories. Només així, encara que sigui per necessitat i no pas per convenciment, hi ha alguna possibilitat que el PSOE canviï de rumb i deixi enrere la perdedora competició que lliura amb el PP, Ciutadans i Vox.
Després de la sentència del Tribunal Suprem que condemna els líders del procés a penes de 9 a 13 anys de presó, és previsible que l’independentisme aconsegueixi el seu millor resultat en unes eleccions generals i arribi fins i tot a obtenir la majoria dels 48 escons que es disputen a Catalunya. Cal estar políticament cec i ser un irresponsable si després d’això s’opta per seguir empenyent la pedra sense més horitzó que el de començar una vegada i una altra. El 10-N a Catalunya serà viscut per una part molt significativa de l’electorat com un plebiscit a la sentència del Suprem i farà encara més evident la necessitat d’abordar d’una altra manera el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Quantes evidències més calen per adonar-se que els grans partits espanyols són en un carreró sense sortida? Quant tardaran a veure que més de dos milions de catalans no renunciaran a les seves idees? I quan veuran que la repressió és una espiral insaciable que sempre tendeix a més? Fer girs de 360 graus és absurd i, sobretot, és una greu irresponsabilitat.
Quant tardaran a veure que més de dos milions de catalans no renunciaran a les seves idees?