La Vanguardia (Català)

Un debat històric

- Francesc-Marc Álvaro

No pateixo cap atac de sarcasme, al contrari: el debat televisiu del dilluns a la nit organitzat per l’Acadèmia de Televisió passarà a la història i serà clau per entendre, d’aquí uns anys, com i de quina manera Catalunya va aconseguir la independèn­cia. Repeteixo: no estic de broma. Què hi vam veure? Vam veure uns dirigents polítics que aspiren a governar Espanya dedicant tota la seva atenció a Catalunya sense haver entès res. Pablo Iglesias va ser l’únic candidat que va tractar amb respecte, amb autèntica voluntat política i amb sentit d’Estat la qüestió catalana, mentre els quatre restants agitaven el conflicte com un espantall útil per pescar vots, i competien per l’amenaça més rotunda i la promesa de mà dura més convincent. L’espectacle –per a una gran majoria d’espectador­s catalans– va ser descoratja­dor, no només per als independen­tistes. Tingueu això molt clar: la desafecció catalana de la qual va parlar fa anys el president Montilla ha crescut, sens dubte, gràcies a aquest debat.

Davant la crisi més important que viu aquest país des del 1976, les receptes dominants consisteix­en a endurir el Codi Penal, prohibir coses i eliminar opcions del menú democràtic. El candidat del PSOE i president en funcions ha abraçat el marc de la dreta per abordar la situació a Catalunya, acceptant així l’explicació ingènua i fal·laç segons la qual n’hi hauria prou amb intervenir l’escola i TV3 per posar fi a aquest embolic. De passada, Pedro Sánchez va anunciar que promourà la persecució penal de qualsevol referèndum o similar que s’intenti dur a terme al territori del Regne d’Espanya. Mentre escoltava aquests despropòsi­ts, em vaig imaginar la cara de pànic de Miquel Iceta i de molts socialiste­s catalans, que saben perfectame­nt que aquestes mesures són políticame­nt errònies i d’impossible realitzaci­ó efectiva, tret que es vulgui aplicar l’estat d’excepció, una cosa que Santiago Abascal ja ha exigit fa alguns dies.

Suposo que els serveis d’intel·ligència de l’Estat –treballant sobre el terreny a Catalunya– no es prenen seriosamen­t la propaganda que manegen i emeten España Global, el ministre Borrell, diversos mitjans, el PSOE, el PP, Cs i Vox. Suposo que aquests profession­als s’han adonat que discursos com el de Sánchez en el debat no fan més que convertir dubitatius, equidistan­ts i partidaris de la tercera via en independen­tistes convençuts. És una fàbrica incessant de secessioni­sme, està comprovat. “M’han obligat a agafar aquest camí perquè es tanquen a tot”, em va confessar una vegada –atenció– una exdiputada del PP al Parlament, una conversió que il·lustra molt bé fins a quin punt és molt transversa­l el nou sobiranism­e i fins a quin punt molts catalans s’han sentit expulsats del concepte Espanya que impera des de l’any 2000. Em jugo el que vulgueu que els analistes del CNI han dibuixat escenaris futurs en els quals l’augment de l’independen­tisme vindrà, principalm­ent, com a resultat de la incapacita­t manifesta d’oferir una resposta que no sigui policial i judicial. Els espies –aquí i a Moscou– tenen més memòria que els polítics: quan Madrid va oferir l’autonomia a Cuba ja era massa tard.

En absència dels principals partits de Catalunya i del País Basc, amb la presència d’un candidat neofeixist­a que Sánchez, Rivera i Casado van blanquejar, amb profusió de missatges irresponsa­bles i mentiders, el debat electoral va traslladar a la societat catalana una realitat que els historiado­rs del futur hauran d’explicar: no hi ha un projecte digne de tal nom per mantenir a Espanya dos milions (amb tendència a augmentar) de catalans. Els intents meritoris del líder de Podem constituei­xen una excepció que il·lumina la pintura negra de Goya que contemplem; les seves crides al diàleg van ser ignorades sistemàtic­ament pels altres oradors, units en les ganes de demostrar que l’infidel serà esborrat del mapa. El prestigiós historiado­r Xosé Manuel Núñez Seixas, premi Nacional d’Assaig 2019 pel seu llibre Suspiros de España ,ha escrit que “si alguna cosa ha faltat en la resposta del nacionalis­me espanyol al secessioni­sme català és emoció, arguments proactius i recerca de complicita­ts populars; i si alguna cosa ha imperat, en particular a partir de mitjans del 2017, ha estat el to de coerció i amenaça”. El periodisme d’Estat i basquitis obsessiva ho ha resumit a la perfecció amb un titular recent d’inspiració castrense, fanfarrona i vuitcentis­ta: “Costi el que costi”. El conflicte es cronificar­à i –si no es fa la llum– Madrid anirà aplicant mesures excepciona­ls per frenar la protesta, tant si això és el 155, la repesca de competènci­es o l’estat d’excepció. Un exemple, que em proporcion­a el col·lega Jaume Pi: en el decret de mesures de seguretat en administra­ció digital, publicat abans d’ahir al Butlletí Oficial de l’Estat, la paraula excepciona­l apareix fins a dotze vegades. Els catalans serem tractats excepciona­lment, siguem independen­tistes o no. Així ha estat des de l’octubre del 2017, així ho va anunciar Sánchez per recollir tots els vots que perdrà Rivera. O sigui, fent historia.

Discursos com el de Sánchez són una fàbrica incessant de secessioni­sme,

està comprovat

 ?? ANGEL NAVARRETE / BLOOMBERG L.P ??
ANGEL NAVARRETE / BLOOMBERG L.P
 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain