Pedrooooo

O, com deia Boye, Pedro Sánchez està a punt de fitxar per a la defensa del president Puigdemont, o realment ha perdut tant la brúixola política que ni percep els gols que es marca en pròpia porteria.

Pot ser que sigui el pas pel poder, que l’ha transportat de la proximitat d’altres temps a l’arrogància insolent que ara desprèn. Pot ser que es tracti de conviccions, i que l’home no fos tan radicalment democràtic com venia en els temps en què sabia vendre’s. També és possible que el monumental error que va cometre amb la convocatòria electoral hagi fet efecte en el seu instint polític i ara vagi fent tombarelles a la recerca de l’eix perdut. Sigui com sigui, el Sánchez d’aquesta campanya és irreconeixible, abrupte, antipàtic, autoritari i, sobretot, imprudent. La qual cosa, tot sumat, és un corrosiu letal per a les seves aspiracions electorals.

La deriva cap avall ja es va constatar amb la qüestió catalana, en una transformació brusca, de dialogant a intolerant, que el va situar directament al córner dret de l’espectre polític. Sobre Catalunya, Sánchez va perdre el centre i va començar a perdre la brúixola. I la cosa no sols no va millorar, sinó que va arribar al zenit amb les mesures anunciades en el debat i que són una regressió de drets tan severa, que deixa el PSC nu de tota justificació. Ficar la poteta en la qüestió educativa –que forma part del consens històric a Catalunya, PSC inclòs–, voler controlar TV3 –convertint-se en un censor a la turca– i prohibir referèndums, tot per competir amb el PP en autoritat reconvertida en autoritarisme... Reduir el conflicte català a una qüestió d’ordre públic era esperable en peperos, taronges i feixistoides, però hauria de ser inconcebible en un partit progressista. Com ho és la llei Corcuera 2.0 que ha implantat amb el decret contra les iniciatives digitals de la Generalitat.

Si això de Catalunya ja és desconcertant, no és menys erràtic l’ús de la mòmia de Franco en plena campanya electoral, els rèdits electorals del qual van a les arques de l’extrema dreta. Però la traca final, disparada per Calvo, recollida per Sánchez, repetida per Calviño i reiterada per Sánchez, és un error de proporcions còsmiques, que obliguen a preguntar-se què els passa a aquest home i al seu partit. Pressió política sobre jutges belgues, ostentació de control de la Fiscalia, promesa electoral de portar el president exiliat impossible de complir..., la tempesta perfecta desencadenada per ell mateix contra ell mateix. No hi caben més errors en una campanya. O potser sí. Caldrà comprar crispetes.

Amb Puigdemont, Sánchez ha desfermat una tempesta perfecta contra ell mateix