“El personatge d’‘Hache’ és el més allunyat de mi de tota la meva carrera”
Adriana Ugarte (Madrid, 1985), protagonista de sèries d’èxit com La señora i El
tiempo entre costuras, ha tornat a la televisió gràcies a Netflix amb
Hache, una sèrie també d’època ambientada, en aquest cas, als anys seixanta en una Barcelona fosca i poc coneguda en què l’heroïna es comença a obrir pas. Allà dona vida a l’Helena, que a la sèrie rep el nom d’Hache per la seva inicial, una jove que comença a treballar per a Malpica, el líder d’una banda mafiosa que interpreta Javier Rey.
Qui és l’Hache?
Una dona eminentment salvatge i, sobretot, una supervivent. Crec que és el personatge de tota la meva carrera que està més allunyat de mi. Ella prové d’una família molt humil, gairebé podríem dir marginal, i que amb el temps s’anirà amarant de molts coneixements, però sempre quedarà aquest sediment, que és la seva pròpia essència i la seva pròpia naturalesa. S’allunya dels mons més sofisticats i elegants en què m’havia mogut quan m’he hagut d’enfrontar a treballs d’època. L’Hache té el que a mi m’agrada anomenar una “moral adaptativa”, que és aquella que s’adapta a les circumstàncies, que sempre estaran regides, en el seu cas, per la necessitat.
“Moral adaptativa” vol dir directament que no té cap moral?
Jo no diria que l’Hache és una dona amoral. També crec que la moralitat en un sentit estricte no existeix, per bé que en determinades situacions si no t’acabes decantant per una opció es pot interpretar com un acte d’immoralitat. Un valor que sí que té l’Hache és el de la lleialtat a aquelles persones que considera que s’ho mereixen. Una lleialtat “de carrer”, definiria jo.
Com que aquest personatge és el més allunyat de vostè, ha estat el paper més difícil que ha interpretat?
No necessàriament els personatges més allunyats de tu són els més complicats d’interpretar, ni els mes propers els mes fàcils. Depèn de les circumstàncies, del director i de com afrontis la feina, per exemple. Tots els projectes en què decideixo participar me’ls prenc amb el mateix respecte, i per a mi tenen el mateix nivell de dificultat, que és posar-te a la pell d’una altra persona. I un altre sempre és diferent si no ets tu. Malgrat tot això, sí que és veritat que l’Hache pot ser un dels reptes més grans de la meva carrera, però també un autèntic plaer.
Què tenen els personatges d’època que la sedueixen tant?
En realitat he fet més personatges contemporanis, però el que passa és que els meus papers a la televisió són els que han tingut més difusió. A mi el que em sedueix és el projecte: hi ha altres sèries contemporànies que m’haguessin vingut tant de gust o més, i altres sèries d’època que potser no. Aquestes en concret, però, La señora, El tiempo entre costuras i Hache, que en realitat són d’èpoques diferents, que van des dels anys vint fins als anys seixanta, eren tres bombons i tres boniques oportunitats de construir una cosa que per a mi suposés uns passos cap endavant en l’aprenentatge en l’àmbit professional. La creadora de la sèrie, Verónica Fernández, ha definit l’Hache com “la dona del gàngster que no vol ser la dona del gàngster”. Quina és la seva relació amb el mafiós Malpica? És una relació basada en un interès mutu. Són dos personatges enèrgics que s’entreguen a l’acció amb cos i ànima. I no puc dir res més. El que més m’agrada d’Hache és que no he vist mai una sèrie d’època així, en què es prioritzi fonamentalment l’acció
per sobre de l’embelliment dels personatges. I això em sedueix molt. És una sèrie que es mou entorn de l’interès, l’ambició, la necessitat i els diners, i que parla d’emocions i de sentiments que són molt primaris i dels quals moltes vegades ens avergonyim, però que tenen molt a veure amb la naturalesa humana. M’agrada que la sèrie i tots els seus personatges siguin foscos. Està molt bé, perquè et reconcilia amb la teva pròpia naturalesa; és com un exorcisme meravellós.
Últimament veiem com les dones prenen el protagonisme en la ficció. Què li sembla, aquest empoderament?
No sé si es tracta d’empoderament com a tal o simplement de la recerca d’un equilibri. Encara queda molt de camí per fer, i estic desitjant veure-ho per poder parlar d’un empoderament real de la dona. Sens dubte, però, històries com Hache sí que es trobaven a faltar: dones protagonistes que no fossin d’alguna manera accessoris dels homes ni que el seu destí estigués marcat per un home ni que tampoc, de sobte, no portin la batuta de l’acció imitant patrons que històricament ha exercit l’home, sinó que de sobte ella té el poder i, a més a més, és absolutament genuïna.
“No sé si es tracta d’empoderament o de la recerca d’un equilibri”