Què és un record?

Fa uns dies vaig sentir una conferència sobre la fragilitat de la memòria de Jordi Camí, director general del Parc de Recerca Biomèdica i president de la Fundació Pasqual Maragall, al palau Macaya de La Caixa. Va estar molt i molt bé. Va explicar que no tots fixem els mateixos detalls de les coses que vivim, que no les emmagatzemem totes de la mateixa manera, que n’esborrem moltes i que, en el moment del record, establim connexions entre les diferents percepcions que tenim emmagatzemades en diversos llocs, afegint-hi raonaments i records més moderns. Això fa –va explicar Camí amb molta gràcia– que els matrimonis granadets es barallin per coses que recorden diferents: “Aquell dia que vas menjar fettuccine i després vam anar a ballar”. “Jo? Fettuccine?”. “Com pot ser que no et recordis del dia més important de la nostra vida?”. Etcètera.

Em va fer pensar en un cas que em va passar fa uns anys. Una lectora se’m va adreçar amb un missatge privat a les xarxes: “Encara em recordo de tu, del 23-F”. El 23-F? Què collons feia jo el 23 de febrer de 1981? Tinc una idea més aviat confusa de l’endemà, a la facultat. Però el mateix dia del cop d’Estat... Veig els tancs de València, a la tele. Però potser és un record implantat després, de veure reportatges. La senyora m’ho va contar: “Estaves estudiant a la Biblioteca de La Caixa, al Poblenou. Va venir el teu pare a buscar-te, corrents, i vau marxar esverats. Ho sé perquè jo era la bibliotecària”. És una història per recordar-la i, en canvi no me’n va quedar res. La bibliotecària potser es va fixar en mi, que ja era raret. I després m’ha anat veient escrivint aquí i allà: “Aquell noi del 23-F”.

També em va fer pensar en una història que em va passar quan escrivia El dia revolt, el meu llibre sobre l’exili. A Barcelona vaig entrevistar la pedagoga Dolors Canals, que va reconstruir el viatge a la República Dominicana, amb el marit, el pintor Joan Junyer, el desembre de 1939. Em va dir que el capità del vaixell els va fer un tracte especial perquè eren gent important: ella feia gimnàstica a la coberta i en Junyer pintava. Uns mesos després vaig anar a Cuba a seguir la recerca. En un programa de la sèrie Afers exteriors de Miquel Calçada vaig descobrir que Dolors Canals tenia una germana, Mercè. La vaig localitzar en un barri als afores de l’Havana i la vaig entrevistar. Em va explicar que en el viatge en el vaixell Lasalle no hi anaven la Dolors i Joan Junyer tots sols: eren cinc de colla! Hi havia la Mercè, una tercera germana, Montserrat, i la mare, Mercè Farriols. Quan vaig fer aquestes entrevistes vaig tenir la sensació que la Dolors no em deia cap mentida. Senzillament tenien un record que amb el temps (la Dolors va marxar a viure a Nova York i la Mercè es va quedar, convençuda, a Cuba, amb Fidel Castro) s’havia fet cada cop més diferent.

Amb una mica de barra li vaig enviar un mail a Jordi Camí, explicant-li la història. Em va contestar de seguida, encuriosit pel cas de les dues germanes, i em va convidar a assistir com a espectador a la sessió sobre la construcció de les memòries col·lectives, dilluns vinent a dos quarts de set, al palau Macaya.

Una lectora se’m va adreçar amb un missatge privat a les xarxes: “Encara em recordo de tu, del 23-F”