El robatori de bancs com a obra d’art
J.R. Moehringer novel·la la vida de Willie Sutton, el gran atracador de bancs dels EUA, que es va guanyar l’afecte popular
“Els bancs van jugar a la ruleta amb la societat, van causar el crac del 1929 i van aplanar el camí de Hitler i Stalin”
L’atracador de bancs més important dels Estats Units no va disparar mai ni una bala. Es deia Willie
Sutton (1901-1980), àlies l’Actor. Va començar la seva carrera als anys vint, la va exercir durant unes quatre dècades i es va passar mitja vida en diverses presons del país. Malgrat les seves activitats criminals, es va guanyar l’afecte de l’opinió pública, que el va veure com una mena de Robin Hood, que robava els rics i tenia el seu codi d’honor. Ara arriba a Espanya la novel·la inspirada en la
seva vida, A plena luz (Duomo), escrita el 2012 per J.R. Moehringer (Nova York, 1964), l’autor que va saltar a la fama internacional com a
negre del tennista André Agassi en
les seves memòries, Open (2009), amb un èxit va fer que es rescatés
El bar de las grandes esperanzas
(2005), una novel·la que beu de les pròpies experiències de Moehringer com a nen criat per una mare soltera i un oncle tèrbol, un nen
adoptat pels borratxos habituals d’un bar, mitificat com a escola de masculinitat i punt de trobada de mil històries.
Moehringer, premi Pulitzer, atén la trucada d’aquest diari a San Francisco. “Des del seu primer delicte –explica– Sutton ja va aparèixer als diaris; va ser una notícia bomba, perquè es va tractar d’un robatori al pare de la seva nòvia, un milionari que fabricava i venia mobles a gran escala, l’Ikea de l’època”. Contemporani de Bonnie i Clyde, “no es van conèixer mai, però tenien poc a veure; ells eren violents, estaven plens de ràbia. Sutton no va disparar mai ningú en la comissió dels delictes. Sí que va tenir contactes amb mafiosos propers a Al Capone i Lucky Luciano. On les dades no hi arriben entra la ficció, que és una versió possible. Ara bé, soc periodista i m’he documentat molt: vaig entrevistar tothom que el va conèixer: veïns, familiars... Vaig veure els papers de l’FBI, vaig llegir les seves memòries, vaig repassar tota la premsa de l’època, vaig visitar les cel·les on va ser... Una de les seves ostatges va explicar que ser atracada per ell la va fer sentir ‘com en una pel·lícula de Hollywood’. Un amic de l’institut el va anar a veure per començar una carrera criminal com la seva, i ell l’hi va desaconsellar: ‘No et fiquis en això, no soc un bon model’. Es va prendre la seva feina seriosament, s’esforçava per ser el millor: estudiant minuciosament els llocs que havia d’atracar i les vides de les persones amb qui es trobaria allà. Es disfressava, amb uniformes variats, de fuster a policia; es maquillava fins a resultar irreconeixible. Per a ell el seu ofici era un art i s’hi dedicava amb una gran sensibilitat”. Només el 1931 va atracar 37 bancs. Tot i que la gent el veia com a un justicier, “ell no tenia aquest concepte tan clar: es va ficar en el món de la delinqüència per arreplegar molts diners amb què convèncer la seva xicota perquè s’escapés amb ell”. Moehringer no ha volgut “idealitzar el crim, perquè la gent que va patir els atracaments ho va passar malament, però sí entendre’n la psicologia”.
La idea li va venir “en un moment de gran ràbia contra els bancs per la crisi global del 2008; vaig haver de treure corrents els meus diners de dues entitats en crisi. Em vaig preguntar per un tema clàssic: qui roba un lladre es converteix, quan ho fa, en la mateixa cosa?”. Sutton “suspenia atracaments si provocaven desmais o si hi havia una dona embarassada. El que passa és que, exceptuant l’assassinat en primer grau, cap altre delicte no comporta una pena més gran que l’atracament a un banc. És justa una pena de 50 anys per un robatori que no afecta els estalvis dels clients? I per què no es va castigar els banquers que sí que van fer desaparèixer els estalvis de cent milions de persones?”. Per això creu que “el paral·lel més clar que jo faria amb un personatge actual és Edward Snowden”. Sutton hi estaria d’acord? “No es va fer un plantejament social previ. Sabia que estava malament robar, però també que estava malament tenir gana i que la meitat del país patís pobresa. Els bancs van jugar a la ruleta amb tota la societat, van causar el crac del 1929 i van aplanar el camí del feixisme, a Hitler i Stalin. Els EUA són el lloc ideal per als triomfadors, però el pitjor infern per als fracassats”. Sutton es va escapar tres vegades de presons de màxima seguretat, com la de Sing Sing, i els seus mètodes –com ara la serra per llimar barrots– van inspirar el fecund gènere de la fuga carcerària. “Fugir no era fàcil, però cent vegades més que en l’actualitat. El complex industrial carcerari s’ocupava d’aquells llocs, de vegades reduint costos. Ell va aprofitar el temps entre reixes per llaurar-se una cultura, llegint clàssics com Ciceró”.
El Sutton real va ser detingut –i empresonat– per última vegada el 1952. Per motius de salut va ser alliberat el 1969 i va morir el 1980, amb 79 anys. A la novel·la, quan surt de la presó fa un recorregut amb cotxe amb dos periodistes pels llocs clau de la seva biografia, cosa que dona peu als flashbacks que es converteixen en l’eix de la narració. El llibre abunda en frases sentencioses, personatges amb estil, virils i amb un sentit de l’estètica, tant quan parlen amb una prostituta com en els moments més dramàtics, com si un bon guionista de Hollywood els escribís els textos. “Sutton tènia realment estil –afirma l’autor–: era un home amb classe i gràcia”.
Com va acabar els dies Willie Sutton? Escrivint unes memòries fantasioses i assessorant bancs per evitar atracaments. Fins i tot va aparèixer en un espot televisiu de la nova targeta de crèdit–amb fotografia identificat iva–del Ne w Britain Ban k and Trust Company. “Quan dic que soc Willie Sutton, la gent em creu”, deia després de glossar les qualitats del producte.