La realitat d’un somni
De ben petit, jo mateix era dels que esquiava al domini de Grandvalira, quan aquest nom encara no existia. De ben petit, doncs, jo mateix practicava aquest esport a la parròquia de Canillo, sense saber tampoc que un dia seria el cònsol major de la parròquia. Era, senzillament, inimaginable per a mi. Avui, ja de gran, m’he adonat que hi ha coses inimaginables que passen amb el transcurs dels anys, però que només les que imagines es poden convertir en realitat.
És el cas d’aquelles persones que, a la segona meitat del segle passat, varen tenir la visió que la neu i l’esquí podien esdevenir fonamentals per al desenvolupament econòmic i social del nostre país. I, fruit d’aquella visió –i dels esforços i de la generositat de moltes altres persones, empreses i institucions públiques i privades– avui el sector de la neu és estratègic per al Principat d’Andorra. Ha crescut tant, en tan pocs anys, que només podíem combatre la saturació amb criteris qualitatius, ja no només quantitatius. Havíem de créixer en equipaments i en serveis que poguessin atendre apropiadament els milers de persones que se senten atretes per les nostres installacions i que en gaudeixen.
En aquest criteri s’emmarca la plataforma, a peu de pista de l’Avet, i l’aparcament que acabem d’inaugurar a Soldeu. Una plataforma que permet acostar les pistes d’esquí a la població de Soldeu i un aparcament que atendrà les necessitats d’estacionament, de forma especial, durant les competicions d’alt nivell.
La nostra aposta per aquestes competicions internacionals d’esquí s’havia de correspondre amb equipaments i amb serveis de primera línia. I no només això. Avui, ja representava una obligació. La mateixa Federació Internacional d’Esquí (FIS) ens exigia que havíem de disposar de més espai d’arribada, en tots els sentits. Ens ho va advertir durant la celebració de la Copa del Món femenina de 2012. I aquella exigència la vàrem interpretar com una oportunitat i un repte. Set anys després, la plataforma resol les mancances d’espai per al públic i de connexió amb el poble. L’aparcament, per la seva banda, ha gairebé doblat, amb les 500 places actuals, aquelles 270 inaugurades a mitjans dels anys noranta. Tres plantes que permeten encabir-hi autobusos i camions, pensades per facilitar l’estacionament dels vehicles que acompanyen les competicions de primera línia.
Vull aprofitar aquesta tribuna per agrair, sincerament, la predisposició de totes les parts –la
Vull agrair la predisposició de totes les parts: a Casa Calbó, per haver cedit part de la seva propietat; a la societat ENSISA, que m’honoro de presidir, i a Crèdit Andorrà, entitat que ha estat clau en la consolidació del domini esquiable de Grandvalira
pública i les privades– per haver generat tots els consensos possibles perquè ens entenguéssim en allò que era fonamental. A Casa Calbó, per haver cedit part de la seva propietat, i a la societat ENSISA –que m’honoro de presidir i de la qual som accionistes el Comú de Canillo i Crèdit Andorrà–. L’entitat bancària –és just que ho manifesti aquí– ha estat decisiva no només en aquest acord, sinó en la mateixa història i consolidació del domini esquiable de Grandvalira.
Res no resulta fàcil quan el projecte és ambiciós i complex. No ho ha estat la construcció de la plataforma i l’aparcament, com tampoc ho va ser fer confluir interessos per continuar impulsant Grandvalira com a principal actiu del sector de la neu i com a marca i símbol d’identitat del nostre país i de la nostra promoció turística i comercial. Però ens hem de felicitar que tot hagi arribat a bon port, gràcies a l’altura de mires de totes les parts.
Tot plegat contribueix a una doble finalitat, que continua el camí iniciat per aquells pioners a què em referia abans: un millor servei als clients de Grandvalira i una decidida i continuada aposta per la competició del màxim nivell que situa Andorra en l’epicentre de l’esquí mundial.
Aquell nen que esquiava en el territori que avui coneixem com a Grandvalira i que haurà estat cònsol major de Canillo durant vuit anys, s’ha adonat que només allò que imagines pot arribar a fer-se realitat. I tant la plataforma com l’aparcament de Soldeu en són un exemple. Són la realitat d’un somni.