Castanya a Riqui Puig
Fa temps que no llegia un text tan futbolístic. Ni una castanya tan argumentada, entre paternal i grollera. Em refereixo a la carta oberta que una expromesa del RCD Espanyol, Jacinto Elá, li dedica a Riqui Puig, perla del planter del Barça a qui no li agraden –esclar– les puntades de peu que reparteixen a Segona B, com si ja es veiés a dalt de tot dels cartells (com al Je m’voyais déjà de Charles Aznavour, sobre les ambicions ingènues i desmesurades d’un cantant de províncies que arriba amb 18 anys a París).
Elá aconsella humilitat, prudència i sacrificis a Riqui Puig. “T’he sentit dir que la Segona B ‘és una categoria de pas’. No t’imagines la quantitat de jugadors, tan bons com tu, que han trobat el seu sostre a Segona B quan aspiraven al màxim”. Un dels grans misteris del futbol és el procés de selecció. El futbol és una màquina trituradora a la qual, gairebé miraculosament, sobreviuen uns quants a condició de tenir un ferm valedor en els inicis. Sense Guardiola, ni Busquets ni Pedro no haurien arribat al cim tan aviat.
De totes les meves vivències en el futbol modest, la que més em va impactar va tenir lloc a l’Osasuna Promesas –el filial navarrès–. Hi havia un central indiscutible –jo era el suplent indiscutible–. Un dia el van convocar per al primer equip. Li sobrava confiança, futbol i una certa arrogància. Va jugar la primera mitja part al Colombino contra el Recre i el míster el va canviar al descans. Per reglament ja no va poder tornar al filial, i tampoc no va tornar a ser convocat amb el primer equip. Semblava una operació feta per enfonsar-lo. I el van enfonsar. Riqui Puig té futbol, i vistós. Agrada a la premsa i és el següent gendre preferit del barcelonisme després de Sergi Roberto. És lògic que aspiri al Barça, però fa malament de dir que el seu lloc no és la Segona B, perquè està menyspreant tots els companys que, com ell, confien en un futur millor. “D’allà te n’ha de treure el futbol (i el teu representant)”, recorda Elá. I un entrenador! Convindrem que Valverde té altres prioritats. Una cessió? Doncs bé, d’acord, sí... Però de puntades de peu, convé recordar, en claven a totes les categories, i més quan algú se’n queixa. No recordo el primer Messi queixar-se mai de les puntades de peu que rebia ni de les intimidacions. Si volia ser futbolista sabia –i ho donava a entendre sobre el camp– que no hi hauria prou puntades de peu per superar el seu talent. Jacinto Elá conclou: “Els contraris no van contra tu, simplement defensen el seu equip. Un advocat parla, un escombriaire escombra, un defensa dona puntades de peu. Un atacant les rep. Només és una feina”. I privilegiada.
Una expromesa aconsella a Puig, segon gendre ideal del barcelonisme, que no es queixi de jugar a Segona B