“La Barbie va vestir les nenes de color rosa”
Tinc 46 anys. Romà. Professor de Psicologia de la Percepció a la facultat de Disseny Isia de Roma. Casat, un fill de tres anys. Internet ha creat un caos d’informació del qual els moviments populistes s’aprofiten per introduir falsa informació. És urgent
Li explicaré una cosa que em passa sovint quan vaig amb els meus alumnes a un museu.
Endavant.
Quan ens plantem davant d’un oli famós, el comentari sol ser: “Me l’imaginava més brillant”. Per ells un fresc del Renaixement ha d’emetre llum, perquè és així com ho han vist a les pantalles.
Les imatges digitals estan canviant la nostra percepció?
Sí. Avui els nens estudien veient les grans obres d’art a través d’internet. Tenim una idea del color molt brillant i lluminosa que no existia en el passat.
Ha estudiat la relació entre neurociència i color, què l’ha sorprès?
Jo he intentat esbrinar si la nostra manera de ser i els nostres gustos són innats o culturals.
I?
És una barreja molt intricada. Des del punt de vista de la comunicació i la moda, el color és una convenció que arrela fins al punt que ni la qüestionem, de manera que acaba formant part de nosaltres.
Posi-me’n un exemple.
Fixi’s en la tradició de vestir els nadons de color blau o rosa, una invenció recent que no té cap fonament, però que assumim.
Fa cent anys era als nadons masculins que se’ls vestia de color rosa.
Efectivament, al segle XIX el blau cel era el color del mantell de la Mare de Déu, i per això les nenes anaven de blau. Als nens els vestien de rosa perquè era més suau que el vermell, el color del déu de la guerra, però no se n’allunyava gaire.
Quan i per què va canviar?
Va ser culpa de la Barbie, la primera nina amb cos de dona; fins aleshores les nenes jugaven a ser mames amb nines que feien de nadons, i a partir de la Barbie, amb els seus complements i vestits, van jugar a ser dones.
Que interessant.
El color icònic dels seus vestits i complements va ser el rosa, i m’atreviria a dir que va ser així per Mamie Eisenhower, la dona del president nord-americà, que es va presentar en una festa vestida de rosa pal contravenint el costum d’anar de negre o de vermell.
El rosa clar va fer furor?
Sí, es va posar de moda entre les dones nordamericanes. Els creadors de la Barbie el van adoptar i es va convertir en la nina supervendes i tots els fabricants de joguines la van imitar.
El color és l’aspecte que més recordem de qualsevol objecte.
És el primer que elabora la nostra ment. Quan una cosa entra en el nostre camp visual lateralment, primer sabem dir de quin color és i després què és. Per això les marques busquen identificar-se amb un color.
El vermell de les llaunes de Coca-Cola?
Es va fer un experiment molt interessant: van dissenyar una llauna de Coca-Cola de color taronja i tots els que la van tastar van dir que era Fanta. I sap per què dos terços dels llapis venuts al món són grocs?
Per què?
A l’exposició de Chicago del 1895 es van vendre per primera vegada llapis de fusta pintats de groc, abans no s’havien envernissat mai. Van tenir tant d’èxit que el fabricant va persistir en el color i avui s’ha convertit en un estereotip.
I on ens porten aquests estereotips?
El llapis groc forma part de l’imaginari col·lectiu. Se’n va fer un estudi molt interessant: es van repartir llapis en oficines, tots idèntics, només canviava el color del vernís, uns eren grocs i uns altres verds. Els usuaris van concloure que als verds se’ls trencava la punta, cosa que no passava amb els grocs.
Curiós.
Així que una idea arrela en el nostre pensament es converteix en expectativa, és una metàfora perfecta de com funciona la nostra ment. Una part de la nostra ment està feta de prejudicis que són en certa manera inevitables.
Inevitables?
Cal fer un gran esforç intel·lectual per lluitar contra aquesta predisposició. El color és una expectativa i no un símbol.
Iesco mplica en la nostra neurologia?
Li posaré un exemple: solem pensar que les coses negres són més pesants i les blanques més lleugeres. Es va fer un experiment amb maletes idèntiques de mida i pes, negres i blanques. Els participants van assegurar que la negra pesava més, i efectivament per ells així era.
Com van aconseguir mesurar-ho?
Van mesurar el seu nivell d’esforç col·locantlos elèctrodes: les persones suaven i s’esforçaven més aixecant la maleta negra. Al veure el negre, el cervell prepara el sistema muscular per fer un esforç més gran.
La valoració i percepció dels colors és una qüestió de modes?
Va més enllà de la moda. Al Renaixement, per exemple, el blau era un color molt valorat perquè s’extreia del lapislàtzuli i era molt costós, així que representava riquesa i poder, però tot això va canviar amb la revolució industrial i els colorants sintètics.
Una immensa paleta de colors plàstics a la nostra disposició.
Sí, avui podem tenir qualsevol cosa de qualsevol color, per tant són els mitjans de comunicació de masses els que els donen el valor.