Dan Sallitt
Cineasta
El director de cinema dels Estats Units Dan Sallitt (64) es rebel·la contra la tendència a ordenar, suavitzar i dotar de significat les històries quan són portades el cinema. Ara estrena Fourteen, una història d’amistat difícil entre dues noies.
La pel·lícula que Dan Sallitt porta avui a les cartelleres espanyoles es pot considerar una petita i bonica joia del cinema independent dels Estats Units. Però no és una pel·lícula bonica en el sentit convencional. Perquè a Fourteen el “desordre natural” de les coses s’acaba imposant al comprensible però artificial desig de final feliç en les històries d’amistat i amor al món de la ficció. Pot ser que la bellesa de Fourteen sigui aquesta. Pel realitzador, en tot cas, el desafiament a les convencions poc realistes forma part de la seva naturalesa, ens diu.
Les protagonistes de Fourteen són dues amigues de Nova York, la Mara i la Jo, que es coneixen des dels 14 anys i que, ara que ja són més grans, afronten diferents problemes de precarietat a la feina i les relacions de parella. La Mara, que és mare soltera i mestra, sempre està a disposició de la inestable Jo, una educadora social amb acusades tendències autodestructives.
La relació entre totes dues és tensa, i de vegades sembla que està trencada o a punt de trencar-se. La Mara admira la Jo, l’adora i li perdona les insolències una vegada i una altra des de petita, però cada vegada pot fer menys respecte al seu deteriorament psíquic, la seva incapacitat per ordenar la seva vida i ser feliç.
La narració segueix una pauta cronològica sota el fil conductor d’aquesta deriva de la Jo cap al precipici vista des de la perspectiva de la Mara. Però tret d’això el relat és com una acumulació d’experiències aleatòries; un relat explicat sense presses i sota la quietud d’una càmera que rarament es mou o canvia d’angle i que de vegades s’atura en un pla molta més estona de la que és necessària perquè entenguem què passa.
Però res no és casual. En la xerrada amb La Vanguardia per presentar el film, Sallitt deixa clara la seva rebel·lia contra la “tendència a ordenar, suavitzar i dotar de significat” les històries en el cinema. Ell “necessita” que les seves siguin de ficció, i defensa el “romanticisme
subjacent” a aquesta última, però no està disposat a “trair la lògica del desordre” de la vida. I encara menys a contravenir les conseqüències inevitables del que anomena “la llavor de la infelicitat”, ni tampoc les de la felicitat, perquè també n’hi ha, a Fourteen.
Les actuacions de Tallie Medel en el paper de Mara i de Norma Kuhling en el de Jo són un dels punts forts menys discutibles del film. Medel havia protagonitzat la cinta anterior de Sallitt, The unspeakable act, i per ell la seva elecció per a Fourteen era irrenunciable. S’entén quan se la veu en acció.
Les actuacions de Medel i Kuhling són el punt fort menys discutible de la pel·lícula