Dan Sa­llitt

Ci­ne­as­ta

La Vanguardia (Català) - - LA SEGONA - FERNANDO GAR­CÍA

El di­rec­tor de ci­ne­ma dels Es­tats Units Dan Sa­llitt (64) es re­bel·la con­tra la ten­dèn­cia a or­de­nar, su­a­vit­zar i do­tar de sig­ni­fi­cat les his­tò­ri­es quan són por­ta­des el ci­ne­ma. Ara es­tre­na Four­te­en, una his­tò­ria d’amis­tat di­fí­cil en­tre du­es no­ies.

La pel·lí­cu­la que Dan Sa­llitt por­ta avui a les car­te­lle­res es­pa­nyo­les es pot con­si­de­rar una pe­ti­ta i bo­ni­ca jo­ia del ci­ne­ma in­de­pen­dent dels Es­tats Units. Però no és una pel·lí­cu­la bo­ni­ca en el sen­tit con­ven­ci­o­nal. Per­què a Four­te­en el “desor­dre na­tu­ral” de les co­ses s’aca­ba im­po­sant al com­pren­si­ble però ar­ti­fi­ci­al desig de fi­nal fe­liç en les his­tò­ri­es d’amis­tat i amor al món de la fic­ció. Pot ser que la be­lle­sa de Four­te­en si­gui aques­ta. Pel re­a­lit­za­dor, en tot cas, el des­a­fi­a­ment a les con­ven­ci­ons poc re­a­lis­tes for­ma part de la se­va na­tu­ra­le­sa, ens diu.

Les pro­ta­go­nis­tes de Four­te­en són du­es ami­gues de No­va York, la Ma­ra i la Jo, que es co­nei­xen des dels 14 anys i que, ara que ja són més grans, afron­ten di­fe­rents pro­ble­mes de pre­ca­ri­e­tat a la fei­na i les re­la­ci­ons de pa­re­lla. La Ma­ra, que és ma­re sol­te­ra i mes­tra, sem­pre es­tà a dis­po­si­ció de la in­es­ta­ble Jo, una edu­ca­do­ra so­ci­al amb acu­sa­des ten­dèn­ci­es au­to­des­truc­ti­ves.

La re­la­ció en­tre to­tes du­es és ten­sa, i de ve­ga­des sem­bla que es­tà tren­ca­da o a punt de tren­car-se. La Ma­ra ad­mi­ra la Jo, l’ado­ra i li per­do­na les in­so­lèn­ci­es una ve­ga­da i una al­tra des de pe­ti­ta, però ca­da ve­ga­da pot fer menys res­pec­te al seu de­te­ri­o­ra­ment psí­quic, la se­va in­ca­pa­ci­tat per or­de­nar la se­va vi­da i ser fe­liç.

La nar­ra­ció se­gueix una pau­ta cro­no­lò­gi­ca so­ta el fil con­duc­tor d’aques­ta de­ri­va de la Jo cap al pre­ci­pi­ci vis­ta des de la pers­pec­ti­va de la Ma­ra. Però tret d’ai­xò el re­lat és com una acu­mu­la­ció d’ex­pe­ri­èn­ci­es ale­a­tò­ri­es; un re­lat ex­pli­cat sen­se pres­ses i so­ta la qui­e­tud d’una cà­me­ra que ra­ra­ment es mou o can­via d’an­gle i que de ve­ga­des s’atu­ra en un pla mol­ta més es­to­na de la que és ne­ces­sà­ria per­què en­ten­guem què pas­sa.

Però res no és ca­su­al. En la xer­ra­da amb La Vanguardia per pre­sen­tar el film, Sa­llitt dei­xa clara la se­va re­bel·lia con­tra la “ten­dèn­cia a or­de­nar, su­a­vit­zar i do­tar de sig­ni­fi­cat” les his­tò­ri­es en el ci­ne­ma. Ell “ne­ces­si­ta” que les se­ves si­guin de fic­ció, i de­fen­sa el “ro­man­ti­cis­me

sub­ja­cent” a aques­ta úl­ti­ma, però no es­tà dis­po­sat a “trair la lò­gi­ca del desor­dre” de la vi­da. I en­ca­ra menys a con­tra­ve­nir les con­se­qüèn­ci­es ine­vi­ta­bles del que ano­me­na “la lla­vor de la in­fe­li­ci­tat”, ni tam­poc les de la fe­li­ci­tat, per­què tam­bé n’hi ha, a Four­te­en.

Les ac­tu­a­ci­ons de Ta­llie Me­del en el pa­per de Ma­ra i de Nor­ma Kuh­ling en el de Jo són un dels punts forts menys dis­cu­ti­bles del film. Me­del ha­via pro­ta­go­nit­zat la cin­ta an­te­ri­or de Sa­llitt, The uns­pe­aka­ble act, i per ell la se­va elec­ció per a Four­te­en era ir­re­nun­ci­a­ble. S’en­tén quan se la veu en ac­ció.

Les ac­tu­a­ci­ons de Me­del i Kuh­ling són el punt fort menys dis­cu­ti­ble de la pel·lí­cu­la

AQUÍ Y ALLÁ COMUNICACI­ÓN

Nor­ma Kuh­ling (es­quer­ra) i Ta­llie Me­del en un fo­to­gra­ma de Four­te­en

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.