Immigració i ultradreta
Les migracions –també les causes en les societats d’origen i els desajustos que provoquen en les d’acollida– són un dels grans temes del debat contemporani. Sempre hi ha hagut migracions, però la desigualtat creixent, les guerres, persecucions, misèries i fams que les propicien, així com la mobilitat, les han multiplicades. D’aquí a convertir-se en un dels assumptes prioritaris a les agendes dels partits hi ha hagut un pas. I d’aquí a la manipulació política, de vegades amb propòsits més electoralistes que assenyats, n’hi ha hagut un altre. Això és quelcom que es pot verificar en bona part dels països desenvolupats, des dels EUA fins als de la Unió Europea.
Per exemple, a França, on l’actualitat política està marcada per la immigració. Amb les presidencials del 2022 a la vista, i amb uns sondejos que li vaticinen resultats semblants als de la ultradretana Marine Le Pen, el president Emmanuel Macron ha decidit restringir l’accés dels immigrants a la sanitat pública. Aquesta decisió potser contindrà en alguna mesura Le Pen. Ja ho veurem. Però és probable que resti suports a Macron entre els que creuen que els immigrants, a més d’estrangers i desplaçats, són éssers humans com els nadius de França, i per tant gaudeixen de drets similars. En una altra prova del gir de Macron a la dreta en matèria migratòria, la policia va començar a desmantellar ahir de matinada el gran campament d’immigrants plantat prop de la Porte de la Chapelle, al nord de París.
És un fet que a Europa ja hi ha milions i milions d’immigrants, que la immigració il·legal va a l’alça i que tot això propicia problemes de gestió a les administracions dels països comunitaris, incapaços, a més a més, de consensuar les polítiques. També ho és que les autoritats occidentals tenen l’obligació de controlar aquest fenomen i d’evitar que dificulti encara més el govern dels seus respectius països. Tot això és cert. Però també ho és, així mateix, que les formacions polítiques, i de manera molt particular les ultradretanes, que no dissimulen ja el seu alè populista, han fet d’aquestes polítiques restrictives i insolidàries un cavall de batalla, que cavalquen amb lesa humanitat i sense escrúpols a l’hora d’exagerar o falsejar les dades que manegen per justificar-se.
Espanya ha estat durant molts anys un país en el qual la ultradreta no tenia una representació explícita al Congrés dels Diputats. Ja no és així. Vox té ara 24 escons. I els últims sondejos li vaticinen en les eleccions de diumenge que ve un increment espectacular, que podria portar-lo a disposar de 50 escons o més i convertir-se en la tercera força política espanyola. Davant d’aquesta eventualitat, és oportú recordar alguna de les darreres afirmacions dels dirigents de Vox, que han suggerit per exemple que els immigrants són delinqüents o culpables de la majoria de violacions, i que mereixen deportacions massives.
Aquestes manifestacions coincideixen, en l’aspror, la intencionalitat política o la inexactitud, amb les que han formulat prèviament formacions xenòfobes dels Estats Units, França, Alemanya, Itàlia, Hongria, el Brasil o altres països. Aquí o allà, la ultradreta no dubta a discriminar els immigrants, sol donar per feta la “islamització d’Europa” i criminalitza els que defensen els drets humans dels perseguits. És prioritari per a aquestes formacions reaccionàries oposar la sort dels nadius amb la dels nouvinguts, fent entendre que qualsevol consideració amb els segons serà forçosament lesiva per als primers, una fal·làcia que de vegades fa efecte en les capes menys afortunades o instruïdes de la societat. No és aquesta, certament, una conducta que honri els principis morals que diuen que respecten tants ultraconservadors. Ni conforme, sens dubte, amb els fonaments ètics de la Unió Europea. Ni, sovint, basada en la veritat.
Se senten ja a Espanya manifestacions xenòfobes similars a les sentides als EUA o França