Vaig veure caure un mur
Potser no és casualitat que coincideixin ara diverses sèries de televisió sobre
La guerra dels mons. És com exorcitzar aquest rum-rum global de malestar, un rum-rum que a la manera de La boira, de Stephen King, cada vegada es fa més dens, just quan demà es compleixen trenta anys del dia en què la història es va donar per acabada, per bé. Quin any d’efemèrides, aquest. I quins profetes, els de llavors.
Resulta curiós, o més aviat desconcertantment curiós, reconstruir des de la distància aquells dies d’abraçades i murs a trossos. Aquesta escriventa, per un atzar del destí (professional), era allà, a Berlín. Va veure en els alemanys de l’Est que acabaven d’entrar a l’Oest la mirada ansiosa del nen que visita la planta de joguines en uns grans magatzems, les cares enganxades a les finestres dels restaurants ben assortits, els plats excessius que no podien assolir amb els cent marcs que portaven a la butxaca, regal a tall de benvinguda del govern alemany occidental. Com la pinya en conserva del Nadal del franquisme desarrollista, els plàtans eren el súmmum, la majoria no els havia tastat mai, i van ser també la primera cosa que va comprar la majoria amb la seva xavalla acabada d’estrenar. Un milionari nord-americà oferia cinquanta milions de dòlars pel Mur per vendre’l en porcions, com si es tractés de formatgets. No, el Mur no es va vendre, al menys no a l’engròs, però sí moltes altres coses, i els cent marcs van continuar sent cent marcs. La història, malgrat el que deien, no s’havia acabat.
Sota una pantalla lluminosa amb les sigles de la CDU uns nens jugaven meravellats amb la porta automàtica d’un hotel: cada vegada que trepitjaven la catifa, s’obria i es tancava. A ningú no li interessava gaire la Unió Cristiana Demòcrata, però observaven gairebé embadalits els llums de colors i tornaven a saltar sobre la catifa, fins que el recepcionista va dir prou. Davant la frontera, un cartell anunciava: “Esteu abandonant el sector americà”. A l’altre costat no hi havia ningú per rebre’t.
La nit del 10 de novembre del 1989 vaig acompanyar un grup d’operaris de l’Est i de l’Oest a desmantellar un punt del mur construït sobre un pont que impedia el pas entre els dos països que aviat es reunificarien. Algunes d’aquelles persones havien participat dècades abans en la seva construcció. L’intens fred no permetia llargues converses, tampoc la sensació emocionant d’estar vivint un moment únic. En aquell moment vam creure que ho era.
El Mur valia milions, però als de l’Est els donaven cent marcs, la història continuava