Llenguatge
L’estiu del 1985 un jove tennista alemany de 17 anys i set mesos va aconseguir convertir-se en el jugador més jove que havia guanyat el prestigiós torneig de Wimbledon.
La premsa sensacionalista de Londres va omplir les seves pàgines amb referències a Boris Becker en què comparava el seu servei i el seu triomf amb els bombardejos que va patir Londres a la Segona Guerra Mundial a mans de la terrible Luftwaffe. Així, titulars com Blitz Becker, Boris Bomb van inundar els tabloides de Fleet Street.
Va ser l’any següent, quan el jove jugador encarava les semifinals, que va demanar un favor als periodistes. El tennista alemany, que va guanyar aquell segon any, i també el 1989, va demanar als reporters que deixessin d’utilitzar símils bèl·lics o nazis amb la seva persona i el seu tennis. Les seves paraules van tenir un cert efecte, però van determinar per sempre la inconveniència periodística d’utilitzar recursos militaristes per a escenes, esdeveniments o personatges de la vida civil.
Hi ha una tendència en la premsa, fins i tot la més prestigiosa, a fer servir paraules bel·licistes per identificar situacions. Una lluita electoral, per exemple, sol provocar títols amb encapçalaments o paraigües de referència semblants a La batalla del Congrés, La batalla de Madrid...
Al recent Campionat Mundial de rugbi, un dels esdeveniments esportius més extraordinaris de l’any, es van enfrontar equips nacionals de països que s’havien enfrontat en la Segona Guerra Mundial. Anglaterra, Austràlia, Gal·les, Escòcia, Nova Zelanda, els Estats Units i l’amfitrió, el Japó. L’ús constant de paraules bel·licistes en les retransmissions com ara guerra, banzai, bazuca, bombardeig, guerra dels Bòers, fer olor de sang, sense presoners o batalla estaven totalment fora de lloc.
El rugbi, un dels esports més violents que hi ha, però també un dels més nobles, no necessita qualificatius que empenyin els teleespectadors a pensar que estan en una guerra a mort.
Endinsar-se en les possibilitats del vocabulari per afegir més tensió o dramatitzar una situació és la regla número u del sensacionalisme.
En les retransmissions de Movistar van sobrar molts epítets que desmereixien la lluita d’aquells jugadors per posseir una pilota oval. Les retransmissions, només afectades i convulsades pel tifó Hagibis, van ser meravelloses, i la plàstica dels All Blacks, els campions sud-africans o els jugadors anglesos o gal·lesos va ser increïblement bonica.
També va ser emocionant escoltar els himnes de tots els països en pau, sense xiulets i amb les grades plenes de públic temperat i respectuós amb els minuts de silenci. El llenguatge d’alguns comentaristes no va estar a l’altura i recordava els tabloides londinencs del 1985.
Els mitjans de comunicació tenen com a funció informar, formar i entretenir. Són tres regles bàsiques que moltes vegades no es tenen en compte al món digital, però els últims anys llenguatges més de carrer, grollers o violents, s’han introduït en els mitjans comunicació amb la falsa idea que són més pròxims. En aquest sentit, hi ha un llarg camí per recórrer i moltes coses per corregir.