Llen­guat­ge

La Vanguardia (Català) - - VIURE - Albert Mon­ta­gut

L’es­tiu del 1985 un jo­ve ten­nis­ta ale­many de 17 anys i set me­sos va acon­se­guir con­ver­tir-se en el ju­ga­dor més jo­ve que ha­via gua­nyat el pres­ti­gi­ós tor­neig de Wim­ble­don.

La prem­sa sen­sa­ci­o­na­lis­ta de Lon­dres va om­plir les se­ves pà­gi­nes amb re­fe­rèn­ci­es a Bo­ris Becker en què com­pa­ra­va el seu ser­vei i el seu tri­omf amb els bom­bar­de­jos que va pa­tir Lon­dres a la Se­go­na Guer­ra Mun­di­al a mans de la ter­ri­ble Luftwaf­fe. Ai­xí, ti­tu­lars com Blitz Becker, Bo­ris Bomb van inun­dar els ta­bloi­des de Fle­et Stre­et.

Va ser l’any se­güent, quan el jo­ve ju­ga­dor en­ca­ra­va les se­mi­fi­nals, que va de­ma­nar un fa­vor als pe­ri­o­dis­tes. El ten­nis­ta ale­many, que va gua­nyar aquell se­gon any, i tam­bé el 1989, va de­ma­nar als re­por­ters que dei­xes­sin d’uti­lit­zar sí­mils bèl·lics o na­zis amb la se­va per­so­na i el seu ten­nis. Les se­ves pa­rau­les van te­nir un cert efec­te, però van de­ter­mi­nar per sem­pre la in­con­ve­ni­èn­cia pe­ri­o­dís­ti­ca d’uti­lit­zar re­cur­sos mi­li­ta­ris­tes per a es­ce­nes, es­de­ve­ni­ments o per­so­nat­ges de la vi­da ci­vil.

Hi ha una ten­dèn­cia en la prem­sa, fins i tot la més pres­ti­gi­o­sa, a fer ser­vir pa­rau­les bel·li­cis­tes per iden­ti­fi­car si­tu­a­ci­ons. Una llui­ta elec­to­ral, per exem­ple, sol pro­vo­car tí­tols amb en­cap­ça­la­ments o pa­rai­gües de re­fe­rèn­cia sem­blants a La ba­ta­lla del Con­grés, La ba­ta­lla de Ma­drid...

Al re­cent Cam­pi­o­nat Mun­di­al de rug­bi, un dels es­de­ve­ni­ments es­por­tius més ex­tra­or­di­na­ris de l’any, es van en­fron­tar equips na­ci­o­nals de pa­ï­sos que s’ha­vi­en en­fron­tat en la Se­go­na Guer­ra Mun­di­al. An­gla­ter­ra, Aus­trà­lia, Gal·les, Es­cò­cia, No­va Ze­lan­da, els Es­tats Units i l’am­fi­trió, el Ja­pó. L’ús cons­tant de pa­rau­les bel·li­cis­tes en les re­trans­mis­si­ons com ara guer­ra, ban­zai, ba­zu­ca, bom­bar­deig, guer­ra dels Bò­ers, fer olor de sang, sen­se pre­so­ners o ba­ta­lla es­ta­ven to­tal­ment fo­ra de lloc.

El rug­bi, un dels es­ports més vi­o­lents que hi ha, però tam­bé un dels més no­bles, no ne­ces­si­ta qua­li­fi­ca­tius que em­pe­nyin els te­le­es­pec­ta­dors a pen­sar que es­tan en una guer­ra a mort.

En­din­sar-se en les pos­si­bi­li­tats del vo­ca­bu­la­ri per afe­gir més ten­sió o dra­ma­tit­zar una si­tu­a­ció és la re­gla nú­me­ro u del sen­sa­ci­o­na­lis­me.

En les re­trans­mis­si­ons de Mo­vis­tar van so­brar molts epí­tets que des­me­rei­xi­en la llui­ta d’aquells ju­ga­dors per pos­seir una pi­lo­ta oval. Les re­trans­mis­si­ons, no­més afec­ta­des i con­vul­sa­des pel ti­fó Ha­gi­bis, van ser me­ra­ve­llo­ses, i la plàs­ti­ca dels All Blacks, els cam­pi­ons sud-afri­cans o els ju­ga­dors an­gle­sos o gal·le­sos va ser in­cre­ï­ble­ment bo­ni­ca.

Tam­bé va ser emo­ci­o­nant es­col­tar els him­nes de tots els pa­ï­sos en pau, sen­se xiu­lets i amb les gra­des ple­nes de pú­blic tem­pe­rat i res­pec­tu­ós amb els mi­nuts de si­len­ci. El llen­guat­ge d’al­guns co­men­ta­ris­tes no va es­tar a l’al­tu­ra i re­cor­da­va els ta­bloi­des lon­di­nencs del 1985.

Els mit­jans de co­mu­ni­ca­ció te­nen com a fun­ció in­for­mar, for­mar i en­tre­te­nir. Són tres re­gles bà­si­ques que mol­tes ve­ga­des no es te­nen en comp­te al món di­gi­tal, però els úl­tims anys llen­guat­ges més de car­rer, gro­llers o vi­o­lents, s’han in­tro­du­ït en els mit­jans co­mu­ni­ca­ció amb la fal­sa idea que són més prò­xims. En aquest sen­tit, hi ha un llarg ca­mí per re­cór­rer i mol­tes co­ses per cor­re­gir.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.