Quan Barcelona alçava el dit
Barcelona està lluny de ser, avui dia, la ciutat idònia per acollir una cimera com la Conferència del Canvi Climàtic de l’ONU que s’inaugurarà el 2 de desembre a Madrid. Malgrat la seva capacitat acreditada per organitzar grans esdeveniments, la capital catalana viu immersa en un ambient d’alta tensió institucional i ciutadana des que es va fer pública la sentència condemnatòria de l’1-O.
No hi ha res que faci pensar que aquest clima s’hagi de relaxar en qüestió de setmanes. Les últimes imatges d’aldarulls al centre de la ciutat posen en quarantena la possibilitat que Barcelona aculli esdeveniments rellevants a curt termini.
La falta d’expectatives per a la solució del conflicte, la radicalització de les diferents posicions, l’enquistament, en definitiva, del problema, han fet que una certa sensació d’abatiment s’estengui entre els que treballen en la captació d’inversions, esdeveniments i talent. És comprensible, perquè havia costat molt de remuntar la pèrdua de reputació que va patir Barcelona l’octubre del 2017, i tornar-se a aixecar sempre és penós.
Els fronts es multipliquen. La ciutat torna a actuar a la defensiva: es parla més dels esdeveniments que se’n podrien anar que no pas dels que podrien venir. Els polítics municipals estan ficats de ple en la campanya de les eleccions generals i no poden dedicar a la ciutat tot el temps que es mereix.
I cal resoldre contratemps que abans no existien. Ara, quan s’intenten captar esdeveniments en què participen polítics estrangers, aquests prefereixen no coincidir amb membres del Govern català: tenen por de ser instrumentalitzats a favor del procés independentista.
Tot i així, però, la ciutat, la seva alcaldessa, els seus grups municipals i la seva societat civil no es poden permetre una política de renúncies. Entre les receptes per superar les crisis de reputació, una de les més urgents és generar bones notícies. Es tracta d’estendre la sensació que la ciutat continua aspirant a tot, i que no ha rebaixat les aspiracions. No queda cap altra alternativa. La competència entre les ciutats globals és tan brutal que quedar-se quieta equival a llançar per la borda anys de feina.
Què hauria passat si Barcelona hagués aixecat el dit per oferir-se com a seu de la cimera tan aviat com es va intuir que Santiago de Xile hi hauria de renunciar? D’entrada, amb gairebé tota seguretat, res. El Govern espanyol s’hauria decantat igualment per Madrid, tot i que la capital estigui governada per un Ajuntament i una Comunitat que, si no són negacionistes del canvi climàtic, almenys actuen com si ho fossin.
Tot i això, no aixecar la mà, renunciar a postular la ciutat com a seu d’esdeveniments que encaixen a la perfecció amb el seu perfil, com és una conferència global del clima, suposa una pèssima inversió a curt termini. Si Barcelona ha aconseguit atreure inversions o grans esdeveniments en el passat sempre ha estat com a resultat d’un procés d’estira-i-arronsa amb el Govern central de torn: si no és ara serà la pròxima, però recorda que jo m’hi vaig presentar.
El silenci no és una opció. La cimera del clima s’acabarà celebrant en una de les metròpolis menys actives d’Europa en qüestions d’eficiència energètica –i serà un gran èxit–, mentre Barcelona, la capital europea de la innovació en mobilitat urbana, fa com si no anés amb ella.