Quan Bar­ce­lo­na al­ça­va el dit

La Vanguardia (Català) - - TENDÈNCIES -

Bar­ce­lo­na es­tà lluny de ser, avui dia, la ciu­tat idò­nia per aco­llir una ci­me­ra com la Con­fe­rèn­cia del Can­vi Cli­mà­tic de l’ONU que s’inau­gu­ra­rà el 2 de desem­bre a Ma­drid. Mal­grat la se­va capa­ci­tat acre­di­ta­da per or­ga­nit­zar grans es­de­ve­ni­ments, la ca­pi­tal ca­ta­la­na viu im­mer­sa en un am­bi­ent d’al­ta ten­sió ins­ti­tu­ci­o­nal i ciu­ta­da­na des que es va fer pú­bli­ca la sen­tèn­cia con­dem­na­tò­ria de l’1-O.

No hi ha res que fa­ci pen­sar que aquest cli­ma s’ha­gi de re­la­xar en qües­tió de set­ma­nes. Les úl­ti­mes imat­ges d’al­da­rulls al cen­tre de la ciu­tat po­sen en qua­ran­te­na la pos­si­bi­li­tat que Bar­ce­lo­na acu­lli es­de­ve­ni­ments re­lle­vants a curt ter­mi­ni.

La falta d’ex­pec­ta­ti­ves per a la so­lu­ció del con­flic­te, la ra­di­ca­lit­za­ció de les di­fe­rents po­si­ci­ons, l’en­quis­ta­ment, en de­fi­ni­ti­va, del pro­ble­ma, han fet que una cer­ta sen­sa­ció d’aba­ti­ment s’es­ten­gui en­tre els que tre­ba­llen en la cap­ta­ció d’in­ver­si­ons, es­de­ve­ni­ments i ta­lent. És com­pren­si­ble, per­què ha­via cos­tat molt de re­mun­tar la pèr­dua de re­pu­ta­ció que va pa­tir Bar­ce­lo­na l’oc­tu­bre del 2017, i tor­nar-se a ai­xe­car sem­pre és pe­nós.

Els fronts es mul­ti­pli­quen. La ciu­tat tor­na a ac­tu­ar a la de­fen­si­va: es par­la més dels es­de­ve­ni­ments que se’n po­dri­en anar que no pas dels que po­dri­en ve­nir. Els po­lí­tics mu­ni­ci­pals es­tan fi­cats de ple en la cam­pa­nya de les elec­ci­ons ge­ne­rals i no po­den de­di­car a la ciu­tat tot el temps que es me­reix.

I cal re­sol­dre con­tra­temps que abans no exis­ti­en. Ara, quan s’in­ten­ten cap­tar es­de­ve­ni­ments en què par­ti­ci­pen po­lí­tics es­tran­gers, aquests pre­fe­rei­xen no coin­ci­dir amb mem­bres del Go­vern ca­ta­là: te­nen por de ser ins­tru­men­ta­lit­zats a fa­vor del pro­cés in­de­pen­den­tis­ta.

Tot i ai­xí, però, la ciu­tat, la se­va al­cal­des­sa, els seus grups mu­ni­ci­pals i la se­va so­ci­e­tat ci­vil no es po­den per­me­tre una po­lí­ti­ca de re­nún­ci­es. En­tre les re­cep­tes per su­perar les cri­sis de re­pu­ta­ció, una de les més ur­gents és ge­ne­rar bo­nes no­tí­ci­es. Es trac­ta d’es­ten­dre la sen­sa­ció que la ciu­tat con­ti­nua as­pi­rant a tot, i que no ha re­bai­xat les as­pi­ra­ci­ons. No que­da cap al­tra al­ter­na­ti­va. La com­pe­tèn­cia en­tre les ciu­tats glo­bals és tan bru­tal que que­dar-se qui­e­ta equi­val a llan­çar per la bor­da anys de fei­na.

Què hau­ria pas­sat si Bar­ce­lo­na ha­gués ai­xe­cat el dit per ofe­rir-se com a seu de la ci­me­ra tan avi­at com es va in­tuir que San­ti­a­go de Xi­le hi hau­ria de re­nun­ci­ar? D’en­tra­da, amb gai­re­bé to­ta se­gu­re­tat, res. El Go­vern es­pa­nyol s’hau­ria de­can­tat igual­ment per Ma­drid, tot i que la ca­pi­tal es­ti­gui go­ver­na­da per un Ajun­ta­ment i una Co­mu­ni­tat que, si no són ne­ga­ci­o­nis­tes del can­vi cli­mà­tic, al­menys ac­tu­en com si ho fos­sin.

Tot i ai­xò, no ai­xe­car la mà, re­nun­ci­ar a postu­lar la ciu­tat com a seu d’es­de­ve­ni­ments que en­cai­xen a la per­fec­ció amb el seu per­fil, com és una con­fe­rèn­cia glo­bal del cli­ma, su­po­sa una pès­si­ma in­ver­sió a curt ter­mi­ni. Si Bar­ce­lo­na ha acon­se­guit atreu­re in­ver­si­ons o grans es­de­ve­ni­ments en el pas­sat sem­pre ha es­tat com a re­sul­tat d’un pro­cés d’es­ti­ra-i-ar­ron­sa amb el Go­vern cen­tral de torn: si no és ara se­rà la prò­xi­ma, però re­cor­da que jo m’hi vaig pre­sen­tar.

El si­len­ci no és una op­ció. La ci­me­ra del cli­ma s’aca­ba­rà ce­le­brant en una de les me­trò­po­lis menys ac­ti­ves d’Eu­ro­pa en qüestions d’efi­ci­èn­cia ener­gè­ti­ca –i se­rà un gran èxit–, men­tre Bar­ce­lo­na, la ca­pi­tal eu­ro­pea de la in­no­va­ció en mo­bi­li­tat ur­ba­na, fa com si no anés amb ella.

Mi­quel Mo­li­na

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.