Pionera científica
MARGARITA SALAS (1938-2019)
Sense Margarita Salas la ciència a Espanya no s’hauria desenvolupat com s’ha desenvolupat les últimes dècades. Va ser pionera de la biologia molecular, un dels camps en què més científics espanyols han despuntat. Va destacar com a investigadora en una època en què era una anomalia que una dona es dediqués a la recerca. No va dubtar a marxar als Estats Units per ampliar la seva formació, cosa que també era excepcional per a l’època. Després va ser mestra d’altres importants investigadors –entre ells María Blasco, avui directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), i Cristina Garmendia, que va ser ministra de Ciència i Innovació entre el 2008 i el 2011–. I, tot i que sempre va defensar la investigació bàsica com a motor de l’avenç científic, va tenir la visió de convertir les seves descobertes en patents rendibles quan ningú a Espanya encara no parlava de transferència de tecnologia.
“Va portar aquí una manera de fer ciència com es feia als millors laboratoris dels Estats Units”, va recordar ahir María Blasco, per a la qual “és com la meva mare científica”.
La notícia de la seva mort, a l’hospital Fundació Jiménez Díaz de Madrid, on estava ingressada des de feia dies, va provocar nombroses reaccions de reconeixement, tant des de la comunitat científica com des de la classe política. La Casa Reial, en un telegrama de condol als familiars, la va descriure com “un referent essencial per a la ciència a Espanya”. L’Ajuntament de Gijón, d’on era filla adoptiva, va decretar dos dies de dol oficial.
Nascuda a Canero (Astúries) el 1938, va cursar la carrera de Ciències Químiques a la Universitat Complutense de Madrid. Es va incorporar al Centre d’Investigacions
Bioquímica
Biològiques (CIB) del CSIC per fer la tesi doctoral amb Alberto Sols, el primer investigador espanyol que es va especialitzar en bioquímica. Sols va recordar després que, quan Margarita Salas el va anar a veure per primera vegada, va pensar: “Bah, una noia. Li donaré alguna cosa fàcil i, si no surt, no passa res”. Però aviat es va adonar que s’havia equivocat.
Salas va resultar una investigadora brillant, rigorosa, tenaç i autoexigent. En aquella època va contreure matrimoni amb Eladio Viñuela, també doctorand d’Alberto Sols al CIB. Quan van acabar el doctorat tots dos van marxar a la Universitat de Nova York a treballar amb el premi
Nobel espanyol Severo Ochoa, asturià com Salas i amb qui també s’havia format Sols.
En els tres anys que Salas i Viñuela van estar als Estats Units, es van impregnar d’una cultura científica basada en l’excel·lència i que defensava la investigació bàsica com a imprescindible per arribar a les aplicacions pràctiques. Altre cop a Espanya, es va incorporar al CSIC, on va fundar el primer grup d’investigació en genètica molecular del país.
Allà va desenvolupar una línia de recerca sobre el virus phi29, al qual ha dedicat la seva carrera científica. Es tracta d’un bacteriòfag, és a dir, un virus que infecta bacteris. És investigació bàsica en estat pur, però amb importants aplicacions pràctiques, segons va descobrir Salas, perquè aquest virus disposa d’un enzim que sintetitza cadenes d’ADN –el que s’anomena una polimerasa–. I aquest enzim també funciona en cèl·lules humanes, per la qual cosa avui dia s’utilitza en anàlisis genètiques, forenses o paleontològiques.
“Quan tens quantitats petites d’ADN, com un cabell trobat en un lloc d’un crim o unes restes arqueològiques, aquesta polimerasa amplifica milions de vegades l’ADN per poder ser analitzat, seqüenciat i estudiat”, va explicar Margarita Salas al juny quan va recollir el premi Inventor Europeu a Viena per les aplicacions d’aquest enzim i el conjunt de la seva trajectòria. La patent que va obtenir la investigadora per aquesta innovació és la més rendible de la història del CSIC.
Apassionada per la ciència –“Per damunt de tot, la meva vida és la investigació”, ha dit–, va continuar treballant fins fa poc al seu laboratori del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa (CBMSO), on mantenia una plaça d’investigadora ad honorem.
Paral·lelament a la seva feina científica, Salas va desenvolupar una tasca incansable de formació de joves investigadors. Jesús Ávila, que va ser becari seu al CBMSO i actualment és director del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa sobre Malalties Neurodegeneratives (Ciberned), va recordar ahir que “formava molt bé la seva gent perquè els ensenyava com havien de fer les coses, d’una manera rigorosa, perquè els experiments que feien fossin creïbles per a tothom i fossin exactes (...) Aquell tipus de rigor i la seva manera de treballar perfeccionista han estat molt importants i han creat una escola”.
“Tots som, en certa mesura, hereus del seu llegat”, va assenyalar Xosé Bustelo, president de l’Associació Espanyola d’Investigació contra el Càncer.
Va ser referent com a dona investigadora, com a biòloga molecular i com a mestra científica