Guillaume Canet rebutja la frivolitat perquè “entre amics cal dir les coses”
Les reunions d’amics que després de la salutació amable i l’intercanvi de les foteses de rigor s’embranquen en disputes amargues per rancúnies que fins aleshores s’havien dissimulat són un dels arguments més recurrents en la literatura i el cinema. L’actor i director francès Guillaume Canet reprodueix l’esquema a Pequeñas mentiras para estar juntos, una seqüela de la seva pel·lícula de fa nou anys sobre una trobada anterior dels mateixos personatges i actors, Petites mentides sense importància. Així, i de nou amb François Cluzet i Marion Cotillard al capdavant, mentre ell es queda darrere de la càmera, Canet es treu una espina: “Quan vaig escriure el guió del film anterior els personatges em semblaven superficials. Ara aprofito per canviar el registre i subratllar com n’és, d’important, dir-se les coses entre amics”, assenyala.
No és que Canet ja tingués previst continuar la història d’en Max (Cluzet) i els seus amics després d’aquella primera cinta del 2010. “De fet, al principi no en volia fer cap segona part, per molt que alguns col·legues m’hi insistissin”, assenyala. Però un bon dia, fa uns tres anys, ell mateix va tornar a veure els actors de la primera cinta i va canviar d’opinió. “Vaig pensar: ‘Per què no fem aquesta seqüela?’”. Tot i això, Canet no trobava un tema potent que justifiqués la continuació. “Fins que poc després vaig tenir una discussió enorme amb un amic”, recorda. Va ser llavors quan el realitzador va comprendre la necessitat, en aquestes situacions, de “sincerar-se amb els que estimes”.
Sense deixar de ser una comèdia, la cinta de Canet passa de la hilaritat sense matisos al drama més extrem. “És deliberat, perquè la vida és exactament així: pots estar de festa tot un dia i després pots passar una nit terrible. Pots emmalaltir de tristesa o d’ira, però l’alegria i l’amistat et poden curar”, afegeix.
Canet assegura que la pel·lícula “ha alliberat alguna cosa” que guardava a dins i li ha donat “coratge per expressar algunes coses” en la vida real. També li ha servit, confessa, per assumir la seva particular vivència de “la crisi dels quaranta” (en té 46), una crisi que fins ara negava. Guerra a la frivolitat. Benvinguda la veritat de la vida, diu.