Sa­ba­dell, el cen­te­na­ri

En­tre sa­ba­de­llencs aca­bats de conèi­xer, du­rant uns se­gons s’im­po­sa una des­con­fi­an­ça com­pe­ti­ti­va

La Vanguardia (Català) - - CULTURA - Sergi Pà­mi­es

Pot­ser fa temps que no­teu que ca­da ve­ga­da us tro­beu més gent de Sa­ba­dell. És una ciu­tat prou gran per­què si­gui nor­mal i, a més a més, té una vi­si­bi­li­tat i una pre­sèn­cia me­di­à­ti­ca am­pli­fi­ca­des pels que, sent de Sa­ba­dell, en fan ban­de­ra i ens ho re­cor­den amb mol­ta més in­sis­tèn­cia que si fos­sin de, po­sem per cas, Man­re­sa, Ma­ta­ró, Mar­to­rell o qual­se­vol al­tra ciu­tat que co­men­ci per M. Mi­quel Cal­ça­da, Albert Pla, Ser­gio Dal­ma, Mariona Ri­bas i Da­vid Me­ca són de Sa­ba­dell. I tam­bé ho era l’ano­me­na­da Co­lla de Sa­ba­dell, els mem­bres de la qual van te­nir la bo­na pen­sa­da de dir-se “de Sa­ba­dell” no pas per cap ca­pri­ci ge­o­grà­fic, o per una dè­ria es­tè­ti­ca, si­nó per­què, ves per on, tots hi ha­vi­en nas­cut –per si no ha que­dat prou clar: si ha­gues­sin si­gut de Riu­de­llots o de Coll­sus­pi­na, a ho­res d’ara es­ta­rí­em par­lant de La Co­lla de Riu­de­llots (o de Coll­sus­pi­na)–.

Exis­teix, doncs, una je­rar­quia no ofi­ci­al d’or­gulls lo­cals que de tant si­tu­ar Sa­ba­dell a la cús­pi­de del súm­mum de la per­ti­nen­ça (grà­ci­es al pro­se­li­tis­me mi­li­tant dels sa­ba­de­llencs), al­te­ra el ma­pa de les cer­te­ses de la col·lec­ti­vi­tat i al­guns dels nos­tres hà­bits an­tro­po­lò­gics. Per exem­ple: és cu­ri­ós ob­ser­var què pas­sa quan un sa­ba­de­llenc des­co­breix que al­gú al­tre tam­bé és de Sa­ba­dell. A di­fe­rèn­cia del que pas­sa quan dos lis­bo­e­tes es co­nei­xen i des­co­brei­xen que són de Lis­boa –una es­pur­na in­tan­gi­ble de me­lan­cò­li­ca fra­ter­ni­tat–, en­tre sa­ba­de­llencs aca­bats de conèi­xer du­rant uns se­gons, s’im­po­sa una des­con­fi­an­ça com­pe­ti­ti­va pro­vo­ca­da per un dub­te fu­gaç: i si en re­a­li­tat l’al­tre no és ben bé de Sa­ba­dell i no­més con­fon el desig amb la re­a­li­tat? No és una des­con­fi­an­ça gra­tu­ï­ta, per­què l’au­tèn­tic sa­ba­de­llenc sap, per ex­pe­ri­èn­cia, que hi ha mol­ta gent que diu que és de Sa­ba­dell però que en re­a­li­tat no ho és. Però és una des­con­fi­an­ça que els sa­ba­de­llencs de se­gui­da sa­ben trans­for­mar en la sa­tis­fac­ció com­par­ti­da del bé co­mú –ser de Sa­ba­dell–.

Amb el temps, els que no som de Sa­ba­dell hem anat in­tuint que ser-ne pro­por­ci­o­na una me­na d’ener­gia i d’au­to­es­ti­ma que, en se­cret –so­bre­tot en els mo­ments di­fí­cils de la vi­da–, ens agra­da­ria te­nir. Aques­ta en­ve­ja in­vi­si­ble pot­ser ex­pli­ca que ca­da ve­ga­da n’hi ha­gi més, de gent de Sa­ba­dell. No ho dic per­què sí: no­més cal do­cu­men­tar-se, con­sul­tar les es­ta­dís­ti­ques i treu­re’n les con­clu­si­ons per­ti­nents. L’any 1857 no­més hi ha­via 14.000 sa­ba­de­llencs i avui n’hi ha, com a mí­nim, 210.000 –no hi in­cloc els que vi­uen fo­ra o els que ja no hi es­tan em­pa­dro­nats, que po­drí­em con­si­de­rar sa­ba­de­llencs no prac­ti­cants–. Apli­cant l’es­tric­te sen­tit co­mú de­ri­vat de la cons­ta­ta­ció ci­en­tí­fi­ca del cens i con­sul­tant la grà­fi­ca de­mo­grà­fi­ca crei­xent, no és cap bar­ba­ri­tat afir­mar que, al­gun dia –no sa­bem quan però sí que sa­bem que pas­sa­rà–, tots els ca­ta­lans se­ran de Sa­ba­dell.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.