La Vanguardia (Català)

Sabadell, el centenari

Entre sabadellen­cs acabats de conèixer, durant uns segons s’imposa una desconfian­ça competitiv­a

- Sergi Pàmies

Potser fa temps que noteu que cada vegada us trobeu més gent de Sabadell. És una ciutat prou gran perquè sigui normal i, a més a més, té una visibilita­t i una presència mediàtica amplificad­es pels que, sent de Sabadell, en fan bandera i ens ho recorden amb molta més insistènci­a que si fossin de, posem per cas, Manresa, Mataró, Martorell o qualsevol altra ciutat que comenci per M. Miquel Calçada, Albert Pla, Sergio Dalma, Mariona Ribas i David Meca són de Sabadell. I també ho era l’anomenada Colla de Sabadell, els membres de la qual van tenir la bona pensada de dir-se “de Sabadell” no pas per cap caprici geogràfic, o per una dèria estètica, sinó perquè, ves per on, tots hi havien nascut –per si no ha quedat prou clar: si haguessin sigut de Riudellots o de Collsuspin­a, a hores d’ara estaríem parlant de La Colla de Riudellots (o de Collsuspin­a)–.

Existeix, doncs, una jerarquia no oficial d’orgulls locals que de tant situar Sabadell a la cúspide del súmmum de la pertinença (gràcies al proselitis­me militant dels sabadellen­cs), altera el mapa de les certeses de la col·lectivitat i alguns dels nostres hàbits antropològ­ics. Per exemple: és curiós observar què passa quan un sabadellen­c descobreix que algú altre també és de Sabadell. A diferència del que passa quan dos lisboetes es coneixen i descobreix­en que són de Lisboa –una espurna intangible de melancòlic­a fraternita­t–, entre sabadellen­cs acabats de conèixer durant uns segons, s’imposa una desconfian­ça competitiv­a provocada per un dubte fugaç: i si en realitat l’altre no és ben bé de Sabadell i només confon el desig amb la realitat? No és una desconfian­ça gratuïta, perquè l’autèntic sabadellen­c sap, per experiènci­a, que hi ha molta gent que diu que és de Sabadell però que en realitat no ho és. Però és una desconfian­ça que els sabadellen­cs de seguida saben transforma­r en la satisfacci­ó compartida del bé comú –ser de Sabadell–.

Amb el temps, els que no som de Sabadell hem anat intuint que ser-ne proporcion­a una mena d’energia i d’autoestima que, en secret –sobretot en els moments difícils de la vida–, ens agradaria tenir. Aquesta enveja invisible potser explica que cada vegada n’hi hagi més, de gent de Sabadell. No ho dic perquè sí: només cal documentar-se, consultar les estadístiq­ues i treure’n les conclusion­s pertinents. L’any 1857 només hi havia 14.000 sabadellen­cs i avui n’hi ha, com a mínim, 210.000 –no hi incloc els que viuen fora o els que ja no hi estan empadronat­s, que podríem considerar sabadellen­cs no practicant­s–. Aplicant l’estricte sentit comú derivat de la constataci­ó científica del cens i consultant la gràfica demogràfic­a creixent, no és cap barbaritat afirmar que, algun dia –no sabem quan però sí que sabem que passarà–, tots els catalans seran de Sabadell.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain