A escena, apuntadora!
Tiago Rodrigues, un dels grans directors europeus, porta al Temporada Alta ‘Sopro’, un cant d’amor al teatre i als que no es veuen
Tiago Rodrigues es va convertir en director del Teatro Nacional Maria II de Lisboa el 2015. I aquell antic teatre... encara tenia apuntadors. Com Cristina Vidal, que hi treballava des del 1978. Va descobrir que no eren fòssils, com havia pensat. I, paral·lelament, també va descobrir, confessa, que fins aleshores pràcticament havia estat un neoliberal del teatre: tenia la seva petita companyia i anava pel món amb dues persones i la furgoneta, veloçment, amb flexibilitat extrema, tant horària com de dies, a l’hora de treballar i fent absolutament de tot. El que demana el capitalisme d’avui, resumeix. De fet, explica, entrar al Maria II li va permetre canviar d’opinió sobre aquells vells oficis teatrals artesanals que fins aleshores ell veia inútils i que aquests anys al capdavant de la institució ha impulsat amb ganes: li sembla que el més lògic és poder prendre’s el temps adequat per crear i fer les coses amb els professionals que saben de cada àrea.
Però, a més a més, Rodrigues (Lisboa, 1977), un dels grans directors de l’escena europea de l’actualitat, no deixa escapar una història, i de seguida que va veure Cristina Vidal, que fa dècades que apunta text en tota mena de muntatges tapant els oblits dels actors, li va dir que la volia fer pujar a un escenari. Al principi ella no ho veia clar, però quan a Rodrigues li van donar carta blanca al Festival d’Avinyó, el més important d’Europa, per crear l’obra que volgués, ell li va dir que era el moment, que si sortia malament i s’enfonsaven almenys ho farien “gloriosament”. Vidal va acceptar. I l’èxit a Avinyó va ser clamorós. L’obra, titulada Sopro –alenada, però també apunt– està recorrent tot el món, a Rodrigues li han lliurat un dels premis Europa de teatre i aquesta nit i demà aterra al Festival Temporada Alta, al teatre El Canal de Salt.
Justament a pocs metres d’El Canal, al teatre de Salt, demà s’hi estarà representant, també dins del festival, Trahisons, un text de Harold Pinter a càrrec de la companyia belga Tg STAN, un conjunt d’actors que treballen sense directors (STAN és la sigla de Stop Thinking About Names) amb qui Rodrigues es va formar fa vint anys quan era sobretot intèrpret. D’allà ve en part la llibertat que el caracteritza i el fet de posar al centre del procés de creació els actors. Però
Rodrigues recorda que ell ja havia començat a fer teatre a l’escola, i no perquè volgués ser actor o treballar en teatre, sinó perquè era “una altra forma de contacte amb la realitat més interessant, misteriosa, que l’escola formal”.
Aquesta exploració, aquesta curiositat, fan que les seves obres siguin molt diferents, com si les fessin persones diferents, tot i que reconeix que s’hi tracten temes que es repeteixen: la memòria i les dones fortes com a protagonistes, fins i tot encara que no siguin a l’escenari com a By heart, on l’únic actor era ell –més membres del públic– però l’emocionant protagonista, lectora voraç fins a perdre la vista, era la seva àvia.
A Sopro és l’apuntadora Cristina Vidal la protagonista d’una emocionant i fascinant obra en què la memòria i l’oblit són omnipresents i on ella recorda les nombroses anècdotes de tants anys d’ofici però també l’exerceix en ple escenari, de manera que converteix la peça en un poderós cant d’amor al teatre però també, apunta el director, en un acte polític, un homenatge a les persones que habitualment no es veuen, les que no prenen el centre dels diferents escenaris de la vida però resulten imprescindibles perquè aquesta vida pugui tenir lloc.
Rodrigues ha portat a l’escenari la veterana apuntadora del teatre nacional que dirigeix, el Maria II de Lisboa