Arquitectura d’aigua
Les Drassanes acullen una exposició de projectes arquitectònics excel·lents davant el mar o els rius
El Museu Marítim de Barcelona, ubicat al venerable edifici gòtic de les Drassanes, a pocs metres del mar, exhibeix des de la setmana passada fins al 12 de gener l’exposició Architectures on the waterfront (Arquitectures al front marítim). L’objectiu d’aquesta mostra és, en paraules del geògraf Francesc Muñoz, un dels comissaris, afirmar les capacitats de l’arquitectura per renovar la zona costanera de les ciutats inspirantse en les seves característiques pròpies.
No sempre és així. Muñoz ha encunyat el terme urbanalització per referir-se a les transformacions de les àrees portuàries ciutadanes. La de Baltimore, als Estats Units, va ser un precedent clar: es va haver de passar dels usos industrials i portuaris a d’altres de més relacionats amb el lleure. Posteriorment, moltes ciutats van seguir aquest camí, incloent-hi Barcelona. Algunes amb més sort que d’altres. “La globalització ha tingut un efecte equalitzador, uniformitzador. S’ha estès un model d’intervenció banal i repetitiu. Hi ha, de totes maneres, una alternativa, i arriba gràcies a la bona arquitectura, capaç d’escaparse del dictat de la globalització i de fer parlar el lloc per recuperar-ne l’essència”.
L’exposició es basa en la col·lecció de maquetes que la Fundació Mies van der Rohe ha anat acumulant des que el 1988 va concedir el primer premi homònim d’arquitectura europea. Trenta de les prop de cinc-centes maquetes del Mies, que se solen conservar en un magatzem de Sant Andreu, s’exhibeixen ara a les Drassanes. Per exemple, les de quatre projectes urbans davant el mar que al seu dia van merèixer el premi: el Kursaal de Sant Sebastià, obra de Rafael Moneo (2001); l’Òpera d’Oslo (2009), firmada per Snøhetta; l’auditori i centre de congressos Harpa, a Reykjavík (2013), de Henning Larsen Architects, i la Très Grande Bibliotheque de París (1996), obra de Dominique Perrault. Els criteris de la selecció, segons indica Ivan Blasi, que comparteix amb Anna Sala i Francesc Muñoz el comissariat de la mostra, són “els d’excel·lència i també els de fixar-nos en ciutats que han construït més d’un edifici apreciable a la costa, com Rotterdam, Amsterdam o París (al seu front fluvial). I també Barcelona, de què s’exhibeixen la pèrgola fotovoltaica de Torres i Martínez Lapeña, la passarel·la de Domingo Ferré o els habitatges Illa de la Llum de Clotet i Paricio. Totes són obres que han estat aixecades a la zona del Fòrum i voltants, que els comissaris presenten com a resposta al Maremagnum, una zona, a parer seu, definida per l’aglomeració i un resultat previsible.