Egoisme i desolació
El hoyo
Direcció: Galder Gaztelu-Urrutia
Intèrprets: Iván Massagué, Antonia San Juan, Zorion Eguileor, Emilio Buale
Producció: Espanya, 2019. Durada: 94 minuts. Drama/Ciència-ficció. ★★★
Concebuda inicialment com una obra teatral, en el seu pas per la pantalla ha conservat un cert format escènic. El hoyo és una òpera prima arriscada i desafiadora del cineasta bilbaí Galder Gaztelu-Urrutia. No concedeix treva a l’espectador, per bé que per al públic acostumat a un cinema més banal potser resulti una pel·lícula una mica tediosa i repetitiva en alguns trams. En un futur impredictible i obert a grans perills per aconseguir sobreviure, n’hi ha que viuen en un edifici gegantí dividit en infinitat de nivells. A cadascun hi ha dues persones i una plataforma amb menjar que puja i baixa, i que és arrabassada pels que són als nivells més alts. Una metàfora sobre el desnivell social que cada vegada ens distancia més els uns dels altres, encara que fem veure que ho ignorem.
Al recent festival de Sitges, on va obtenir quatre guardons, incloenthi el de millor pel·lícula, el seu director, Galder Gaztelu-Urrutia, va manifestar que “les analogies d’El hoyo són múltiples: la lluita de classes, el nord i el sud, rics i pobres...”. En aquest lloc misteriós, tan simbòlic de les veritats que amaguem, és on decideix ingressar voluntàriament el jove protagonista, anomenat Goreng, de qui Iván Massagué (es va haver d’aprimar dotze quilos per interpretar el personatge) fa una formidable recreació tragicòmica. Perquè, certament, l’humor i el drama es van complementant al llarg d’una pel·lícula que sembla previsible, tot i que farcida de girs inesperats. En aquest espai tancat, representat per l’immens forat, es va desenvolupant una acció que de vegades potser pugui semblar estàtica, però que conté girs tan imprevisibles com la mateixa vida que ens envolta. La luxosa cuina on s’elaboren els restringits menús és un altre escenari paral·lel i contrastat.
El hoyo era una modesta òpera prima que semblava condemnada a una breu vida en pocs cinemes, però el seu pas pel festival de Toronto i el guardó que hi va aconseguir li va obrir una ruta prometedora. Contra tot pronòstic inicial, el director Galder Gaztelu-Urrutia té un ampli horitzó al davant. La seva pel·lícula s’ho mereix.