Una joia ignorada
Quan érem bruixes
Direcció: Nietzchka Keene Intèrprets: Björk Gudmundsdóttir, Bryndís Petra Bragadóttir, Gudrún S. Gísladóttir, Valdimar Örn Flygenring Producció: Islàndia, 1989. Durada: 78 min. Drama. ★★★
JORDI BATLLE CAMINAL
Pocs deuen estar al cas de l’existència d’aquesta pel·lícula, rodada fa trenta anys i mai estrenada aquí ni a gairebé cap altre lloc. Ara, restaurada amb fons de la George Lucas Family Foundation, es va poder veure a l’últim festival de Sitges i avui s’estrena sense el suport publicitari que necessitaria. El primer que sorprèn a Quan érem bruixes és la bellesa de les imatges, la seva estètica en blanc i negre deutora dels grans clàssics del cinema nòrdic: el Dreyer d’Ordet, el Bergman d’El setè segell o La font de la donzella. Està ambientada en una època no concreta, però fa tota la pinta de ser l’edat mitjana. Els seus escenaris són paisatges islandesos immensos, àrids i desolats on els elements naturals es tornen protagonistes: l’herba i les roques, l’aigua del riu i el mar, el foc, el vent persistent...
La seva protagonista és la ja llavors notòria cantant Björk, que tenia 21 anys i debutava a la gran pantalla, a la qual tornaria deu anys després amb Bailar en la oscuridad, de Von Trier. A la pel·lícula interpreta una adolescent que, amb la seva germana gran, fuig amb destí incert després que, pel que sembla, la seva mare fos cremada a la foguera per bruixa. Bruixa o no, ella també té poders sobrenaturals, ja que amb freqüència veu i estableix comunicació amb la seva mare morta. Pel camí coneixen un jove agricultor vidu i el seu fill, amb qui es queden a viure, la germana gran com a nova parella del pare. La inconformitat del nen davant la seva nova mare és el primer símptoma d’una relació incòmoda, l’anunci d’una tragèdia.
Quan érem bruixes és una obra de caràcter poètic i espiritual sobre creences, supersticions, sortilegis i llegendes que uneix realisme i fantasia (un conte dels germans Grimm és a la base) amb una poderosa força visual: la imatge submarina d’uns peixos picotejant un cadàver entre algues és digna de La nit del caçador. L’autora d’aquesta petita joia és la nord-americana Nietzchka Keene, morta el 2004; només va fer dos treballs més, tan ignorats com fins ara aquest.