Prodigi de ciutat
Agradi més o agradi menys, Catalunya és, bàsicament, Barcelona i la seva enorme àrea d’influència. Bé directa, la seva àrea metropolitana; bé indirecta, la resta del país. De fet, més de dos terços de la població i a prop del 80% del PIB català és a la conurbació de la gran Barcelona, la que es troba a l’interior d’un semicercle imaginari amb la capital al centre, delimitat per Mataró al nord i Vilanova i la Geltrú al sud i que enllaça amb Granollers, Manresa, Igualada i Vilafranca del Penedès. Això és Catalunya.
Per tenir un contrapunt, molt visual, al que significa Barcelona, facin una mirada a la França de l’altra banda de la frontera: semblaria no que canviéssim de país, sinó que retrocedíssim en el temps. Al vessant català, prosperitat, nivell de vida elevat, infraestructures més que decents; al francès, carreteres deplorables i un aire decadent. Per això, afectant el futur econòmic de Barcelona s’afecta, volent-ho o no, el del conjunt.
Tot plegat ve al cas pel tret al peu que alguns sectors de l’independentisme s’han disparat les últimes setmanes: la visió d’una Barcelona en contínua tensió de carrer no és, certament, una bona targeta de presentació per abordar els durs temps de la globalització i el canvi tècnic. O potser sí. Potser ho és per a aquells a qui els agrada allò de com pitjor, millor.
En aquest context, la falta d’acord entre patronals, sindicats i presidència de la Generalitat per abordar la crisi que ens afecta accentua el pessimisme sobre el que ens pot esperar. Perquè no és acceptable que el president no sembli comprendre que, per moltes raons que tingui, el que ens passa està infligint un dany enorme, potser irreparable a mitjà termini, a l’economia de Barcelona. La responsabilitat de la presidència és, justament, vetllar pel bon funcionament d’un país que és de tots, tinguin el color que tinguin i opinin com opinin. I als dirigents polítics se’ls ha d’exigir que, en la presa de decisions, tinguin la mateixa cura amb les que afecten la ciutadania que la que s’exigiria a un bon pare de família per resoldre sobre el futur de la seva. Però, ara com ara i en vista dels esdeveniments, aquest no sembla ser el cas.
Trist panorama. Perquè aquest món en què ens ha tocat viure, de creixent i dura competència entre països, regions i ciutats, no s’aturarà per més problemes que ens atribueixin. Al contrari, si poden utilitzar-los per apartar-nos del camí i treure’n avantatge, ho faran.
Potser al final d’aquesta història, en algun moment d’un futur indeterminat, hi haurà els qui miraran enrere i recordaran, amb tristesa, la puixança perduda de la seva ciutat. I que, aquella Barcelona, construïda amb tant d’esforç i generosa empenta els últims quaranta anys, els acabarà semblant, parafrasejant Eduardo Mendoza, una veritable ciutat dels prodigis. Esperem que no sigui així.
El president no sembla comprendre el dany a Barcelona