“La nostra història és una atàvica i perenne guerra civil”
Tinc 67 anys. Vaig néixer a Cartagena i visc entre Madrid i el meu veler, en ports mediterranis. Soc novel·lista. Estic serenament casat. Tinc una filla, la Carlota (33), arqueòloga subaquàtica. No tinc ideologia, tinc biblioteca. No tinc religió, em limi
Quin és el seu bé més preuat?
La amb col·lecció llom de tela! d’àlbums de Tintín
en Ai! un Els incendi. meus... se’m van cremar
Una Hem pèrdua somiat tràgica! emular Tintín...
Vinc de Tintín, del Jabato, del Capitán Trueno, dels còmics... i d’una biblioteca.
Quina biblioteca?
La que hi havia a casa, herència d’un avi, amb els clàssics (de Cervantes a Galdós), i d’una àvia, amb novel·les modernes (d’Agatha Christie a Dashiell Hammett).
Quines novel·les preferia?
No distingia. La literatura és plaer. Aspiro a explicar bones històries, mai a sermonejar.
La del Cid és una bona història?
La meva dolça àvia de xocolata amb pastes recitava de memòria La leyenda del Cid de Zorrilla amb efusió de sang, degolladisses, mans tallades... Això em va captivar de nen!
I per què reescriure-la ara?
He sentit que puc relatar aquella història a l’estil de John Ford –és Déu per a mi!–, com un fabulós western ibèric del segle XI, brega de frontera en la qual un home sobresurt...
O Sidi! Cid: significa senyor. Així van anomenar els Treballava moros el guerrer el Cid Rodrigo per als moros? Díaz de Vivar.
Desterrat un seguici de de Castella quaranta pel homes rei, va lleials, marxar que amb van créixer fins a ser dos-cents: era un líder!
Pinti el seu Cid en quatre adjectius.
Dur. Astut. Cruel. Lleial. Observo la seva conducta i... és un compendi de lideratge.
Quines virtuts adornen el líder?
Esmenta pel nom cada soldat, mira als ulls de cadascun d’ells quan els arenga...
Els fa sentir importants, esclar.
I ell es posa al capdavant en batalla. Res no ordena als seus homes que no faci ell també. Si hi ha èxits, no s’oblida mai d’elogiar-los.
I si hi ha fracassos?
Carrega ell amb tota la responsabilitat.
Que infreqüent que és, això...
Així la lleialtat i disciplina seran plenes! Fins a l’extrem de sacrificar les seves vides per ell.
I era així?
Només així s’arriba a ser llegenda: fins i tot els moros en parlen en les seves cròniques. I acabarà casant la seva filla María amb el comte de Barcelona Ramon Berenger III.
Francs, Berenguer Va tenir se’ls Ramon el deia. Cid El tractes II, Cid que es a el va Catalunya? va oferir rebutjar al comte i va titllar El “Malcalçats”, Cid de després “malcalçats” el derrotarà un pèl els insolent... seus i el farà homes. presoner. I La es Anem nostra va quedar de història guerra amb és la en una seva guerra, perenne espasa, ai! guerra la Tisó. civil: L’atribueixo el meu veí és el a l’aïllament meu enemic. que Pulsió ens va atàvica. imposar Bona la fragmentada hipòtesi... Fins orografia que ens peninsular... vam unir tots Ha! Ho contra sembla l’invasor perquè, francès. mentrestant, ja estàvem La dividint-nos història d’Espanya en faccions l’apassiona, enfrontades. veig.
Dels 9.000 32.000 són d’història: volums de també la meva he escrit, biblioteca, per això, Llegir Una aquesta historia de obra España. ha inspirat la seva última pel·lícula a Amenábar, diu ell.
I a mi m’inspira el periodista Manuel Chaves Nogales, que a finals del 1936 escriu: “Havia contret prou mèrits per haver estat afusellat pels uns i pels altres”.
És l’impressionant pròleg del llibre de Chaves Nogales a A sangre y fuego!
Proposo que a totes les escoles d’Espanya es llegeixi aquest text i s’analitzi línia per línia durant un mes sencer, és una gran lliçó.
Ho voto a favor.
I, també, quina tragèdia haver apartat el llatí i el grec! Estructuren la ment per pensar correctament. Sense humanitats, t’aborregues: seràs ostatge del primer demagog que passi.
La història és mestra del present?
Necessitem èpica comuna: Franco va manipular la figura del Cid, i la democràcia l’hauria d’haver netejat... però l’ha ignorat.
Quina escena de Sidi l’ha complagut més d’escriure?
Uns guerrers morabits, presoners del Cid, són degollats segons estava convingut en la guerra... i els veiem morir amb decòrum.
Què és morir amb decòrum?
Assumir la regla del joc, no regirar-te contra el teu destí inapel·lable. Els nostres avis conservaven encara aquest decòrum, aquesta enteresa que nosaltres hem oblidat.
Entraven en batalla, explica vostè, en dejú, i havent buidat els budells...
Si et ferien a les tripes, amb menjar o excrements a dins... infecció! Ho he vist en les guerres del Polisario, de Croàcia, en tantes... A Sidi trasllado escenes i emocions que jo mateix he conegut en camps de batalla.
I quina reflexió li suscita en aquest moment el conflicte català?
Espanya és un lloc on hem viscut junts. Una història comuna que m’inspira camaraderia. Però jo no soc analista polític: només soc un paio que explica històries.