“La nos­tra his­tò­ria és una atà­vi­ca i peren­ne guer­ra ci­vil”

Tinc 67 anys. Vaig néi­xer a Car­ta­ge­na i visc en­tre Ma­drid i el meu ve­ler, en ports me­di­ter­ra­nis. Soc no­vel·lis­ta. Es­tic se­re­na­ment ca­sat. Tinc una fi­lla, la Carlota (33), ar­que­ò­lo­ga sub­a­quà­ti­ca. No tinc ide­o­lo­gia, tinc bi­bli­o­te­ca. No tinc re­li­gió, em li­mi

La Vanguardia (Català) - - ECONOMIA - Víc­tor-M. Ame­la

Quin és el seu bé més pre­uat?

La amb col·lec­ció llom de te­la! d’àl­bums de Tin­tín

en Ai! un Els in­cen­di. meus... se’m van cre­mar

Una Hem pèr­dua so­mi­at trà­gi­ca! emu­lar Tin­tín...

Vinc de Tin­tín, del Ja­ba­to, del Ca­pitán Tru­e­no, dels cò­mics... i d’una bi­bli­o­te­ca.

Qui­na bi­bli­o­te­ca?

La que hi ha­via a ca­sa, he­rèn­cia d’un avi, amb els clàs­sics (de Cer­van­tes a Gal­dós), i d’una àvia, amb no­vel·les mo­der­nes (d’Agat­ha Ch­ris­tie a Das­hi­ell Ham­mett).

Qui­nes no­vel·les pre­fe­ria?

No dis­tin­gia. La li­te­ra­tu­ra és pla­er. As­pi­ro a ex­pli­car bo­nes his­tò­ri­es, mai a ser­mo­ne­jar.

La del Cid és una bo­na his­tò­ria?

La me­va dol­ça àvia de xo­co­la­ta amb pas­tes re­ci­ta­va de me­mò­ria La leyen­da del Cid de Zor­ri­lla amb efu­sió de sang, de­go­lla­dis­ses, mans ta­lla­des... Ai­xò em va cap­ti­var de nen!

I per què re­es­criu­re-la ara?

He sen­tit que puc re­la­tar aque­lla his­tò­ria a l’es­til de John Ford –és Déu per a mi!–, com un fa­bu­lós wes­tern ibè­ric del se­gle XI, bre­ga de fron­te­ra en la qual un ho­me so­bre­surt...

O Si­di! Cid: sig­ni­fi­ca se­nyor. Ai­xí van ano­me­nar els Tre­ba­lla­va mo­ros el guer­rer el Cid Ro­dri­go per als mo­ros? Dí­az de Vi­var.

Des­ter­rat un se­gui­ci de de Cas­te­lla qua­ran­ta pel ho­mes rei, va lle­ials, mar­xar que amb van créi­xer fins a ser dos-cents: era un lí­der!

Pin­ti el seu Cid en qua­tre ad­jec­tius.

Dur. As­tut. Cru­el. Lle­ial. Ob­ser­vo la se­va con­duc­ta i... és un com­pen­di de li­de­rat­ge.

Qui­nes vir­tuts ador­nen el lí­der?

Es­men­ta pel nom ca­da sol­dat, mi­ra als ulls de ca­das­cun d’ells quan els aren­ga...

Els fa sen­tir im­por­tants, es­clar.

I ell es po­sa al cap­da­vant en ba­ta­lla. Res no or­de­na als seus ho­mes que no fa­ci ell tam­bé. Si hi ha èxits, no s’obli­da mai d’elo­gi­ar-los.

I si hi ha fra­cas­sos?

Car­re­ga ell amb to­ta la res­pon­sa­bi­li­tat.

Que in­fre­qüent que és, ai­xò...

Ai­xí la lle­ial­tat i dis­ci­pli­na se­ran ple­nes! Fins a l’ex­trem de sa­cri­fi­car les se­ves vi­des per ell.

I era ai­xí?

No­més ai­xí s’ar­ri­ba a ser lle­gen­da: fins i tot els mo­ros en par­len en les se­ves crò­ni­ques. I aca­ba­rà ca­sant la se­va fi­lla María amb el com­te de Bar­ce­lo­na Ra­mon Be­ren­ger III.

Francs, Be­ren­guer Va te­nir se’ls Ra­mon el de­ia. Cid El trac­tes II, Cid que es a el va Ca­ta­lu­nya? va ofe­rir re­but­jar al com­te i va tit­llar El “Mal­cal­çats”, Cid de des­prés “mal­cal­çats” el der­ro­ta­rà un pèl els in­so­lent... seus i el fa­rà ho­mes. pre­so­ner. I La es Anem nos­tra va que­dar de his­tò­ria guer­ra amb és la en una se­va guer­ra, peren­ne es­pa­sa, ai! guer­ra la Ti­só. ci­vil: L’atri­bu­ei­xo el meu veí és el a l’aï­lla­ment meu ene­mic. que Pul­sió ens va atà­vi­ca. im­po­sar Bo­na la frag­men­ta­da hi­pò­te­si... Fins oro­gra­fia que ens pe­nin­su­lar... vam unir tots Ha! Ho con­tra sem­bla l’in­va­sor per­què, fran­cès. men­tres­tant, ja es­tà­vem La di­vi­dint-nos his­tò­ria d’Es­pa­nya en fac­ci­ons l’apas­si­o­na, en­fron­ta­des. veig.

Dels 9.000 32.000 són d’his­tò­ria: vo­lums de tam­bé la me­va he es­crit, bi­bli­o­te­ca, per ai­xò, Lle­gir Una aques­ta his­to­ria de obra Es­paña. ha ins­pi­rat la se­va úl­ti­ma pel·lí­cu­la a Amená­bar, diu ell.

I a mi m’ins­pi­ra el pe­ri­o­dis­ta Ma­nu­el Cha­ves No­ga­les, que a fi­nals del 1936 es­criu: “Ha­via con­tret prou mè­rits per ha­ver es­tat afu­se­llat pels uns i pels al­tres”.

És l’im­pres­si­o­nant prò­leg del lli­bre de Cha­ves No­ga­les a A san­gre y fu­e­go!

Pro­po­so que a to­tes les es­co­les d’Es­pa­nya es lle­gei­xi aquest text i s’ana­lit­zi lí­nia per lí­nia du­rant un mes sen­cer, és una gran lli­çó.

Ho vo­to a fa­vor.

I, tam­bé, qui­na tra­gè­dia ha­ver apar­tat el lla­tí i el grec! Es­truc­tu­ren la ment per pen­sar cor­rec­ta­ment. Sen­se hu­ma­ni­tats, t’abor­re­gues: se­ràs os­tat­ge del pri­mer de­ma­gog que pas­si.

La his­tò­ria és mes­tra del pre­sent?

Ne­ces­si­tem èpi­ca co­mu­na: Fran­co va ma­ni­pu­lar la fi­gu­ra del Cid, i la de­mo­crà­cia l’hau­ria d’ha­ver ne­te­jat... però l’ha ig­no­rat.

Qui­na es­ce­na de Si­di l’ha com­pla­gut més d’es­criu­re?

Uns gu­er­rers mo­ra­bits, pre­so­ners del Cid, són de­go­llats se­gons es­ta­va con­vin­gut en la guer­ra... i els ve­iem mo­rir amb de­cò­rum.

Què és mo­rir amb de­cò­rum?

As­su­mir la re­gla del joc, no re­gi­rar-te con­tra el teu des­tí in­a­pel·la­ble. Els nos­tres avis con­ser­va­ven en­ca­ra aquest de­cò­rum, aques­ta en­te­re­sa que no­sal­tres hem obli­dat.

En­tra­ven en ba­ta­lla, ex­pli­ca vos­tè, en de­jú, i ha­vent bui­dat els bu­dells...

Si et fe­ri­en a les tri­pes, amb men­jar o ex­cre­ments a dins... in­fec­ció! Ho he vist en les guer­res del Po­li­sa­rio, de Cro­à­cia, en tan­tes... A Si­di tras­lla­do es­ce­nes i emo­ci­ons que jo ma­teix he cone­gut en camps de ba­ta­lla.

I qui­na re­fle­xió li sus­ci­ta en aquest mo­ment el con­flic­te ca­ta­là?

Es­pa­nya és un lloc on hem vis­cut junts. Una his­tò­ria co­mu­na que m’ins­pi­ra ca­ma­ra­de­ria. Però jo no soc ana­lis­ta po­lí­tic: no­més soc un pa­io que ex­pli­ca his­tò­ri­es.

XA­VI­ER CER­VE­RA

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.