El meravellós món de la política
Luis Mazzantini Eguía (Elgoibar, 1856), fill d’un enginyer italià i de mare basca, va viure i va cursar estudis a Itàlia, on va obtenir el grau de batxiller en Arts. Va tornar a Espanya a la recerca de l’oripell que creia que mereixia. Va intentar ser cantant i es va decidir, ja en edat tardana, per dedicar-se al toreig –perdoneu-li l’ocurrència–. A causa de la seva personalitat d’àmplies tonalitats i culta distinció, en la professió, en general rude i illetrada, el van començar a anomenar Don Luis. Va ser una gran figura. Tal com va planejar: es va fer ric i famós.
Don Luis, elegant i amb maneres, freqüentava l’òpera, les tertúlies artístiques i l’alta societat. El populatxo li va retreure el seu port europeu i que no era gens castís. Va tenir un gran èxit entre les senyores més distingides de la seva època. Del seu idil·li amb Sarah Bernhardt es desconeix si alguna de les seves escomeses amatòries van ocórrer al taüt on per costum dormia la gran tràgica. A començaments del segle XX va abandonar l’assumpte de les estocades. Potser perquè va ser un avançat i un precursor del bonisme; l’animalisme. O perquè l’escabetxada de bòvids no l’acabava de convèncer. O perquè –com es diu ara– no se sentia realitzat. Se li va acabar el valor? O... Que passin els psicòlegs! Al gra: Luis Mazzantini devia ser un
echaopalante pillastre, que quan va penjar el vestit de torero es va introduir de ple en l’apassionant univers de la política. Un altre “corral de cuernos”, segons el sonet de Quevedo. Monàrquic. Liberal. Va ser regidor de l’Ajuntament de Madrid, tinent d’alcalde, membre de la Diputació Provincial i governador civil de Guadalajara i Àvila. Comissari en cap de policia..., una carrerassa. Quan li preguntaven, i succeïa sovint, com havia arribat a polític havent estat poc abans una brillant figura del toreig, el gran Mazzantini entre avergonyit i fatxenda, responia: “Degenerant, degenerant”. Un home lúcid aquest Don Luis. Si visqués avui, escriuria el gerundi amb majúscules. El marc ha canviat, també el paisatge, però l’estereotip del polític és el mateix. O semblant. Algú que pensa en si mateix i que fa creure els altres que tot ho fa per ells. Un revenedor de missatges. D’egos. Algú que fins i tot va pensar a ser honrat però a qui les circumstàncies i les conviccions l’hi van impedir. I com s’arriba a això? El tal Mazzantini ho tenia clar: “Degenerant, degenerant”.