El me­ra­ve­llós món de la po­lí­ti­ca

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Jo­an-Pe­re Vi­la­de­cans

Luis Maz­zan­ti­ni Eguía (El­goi­bar, 1856), fill d’un enginyer ita­lià i de ma­re bas­ca, va viu­re i va cur­sar es­tu­dis a Ità­lia, on va ob­te­nir el grau de bat­xi­ller en Arts. Va tor­nar a Es­pa­nya a la re­cer­ca de l’ori­pell que cre­ia que me­rei­xia. Va in­ten­tar ser can­tant i es va de­ci­dir, ja en edat tar­da­na, per de­di­car-se al to­reig –per­do­neu-li l’ocur­rèn­cia–. A cau­sa de la se­va per­so­na­li­tat d’àm­pli­es to­na­li­tats i cul­ta dis­tin­ció, en la pro­fes­sió, en ge­ne­ral ru­de i ille­tra­da, el van co­men­çar a ano­me­nar Don Luis. Va ser una gran fi­gu­ra. Tal com va pla­ne­jar: es va fer ric i fa­mós.

Don Luis, ele­gant i amb ma­ne­res, fre­qüen­ta­va l’òpe­ra, les ter­tú­li­es ar­tís­ti­ques i l’al­ta so­ci­e­tat. El po­pu­lat­xo li va re­treu­re el seu port eu­ro­peu i que no era gens cas­tís. Va te­nir un gran èxit en­tre les se­nyo­res més dis­tin­gi­des de la se­va èpo­ca. Del seu idil·li amb Sa­rah Bern­hardt es des­co­neix si al­gu­na de les se­ves es­co­me­ses ama­tò­ri­es van ocór­rer al ta­üt on per cos­tum dor­mia la gran trà­gi­ca. A co­men­ça­ments del se­gle XX va aban­do­nar l’as­sump­te de les es­to­ca­des. Pot­ser per­què va ser un avan­çat i un pre­cur­sor del bo­nis­me; l’ani­ma­lis­me. O per­què l’es­ca­bet­xa­da de bò­vids no l’aca­ba­va de con­vèn­cer. O per­què –com es diu ara– no se sen­tia re­a­lit­zat. Se li va aca­bar el va­lor? O... Que pas­sin els psi­cò­legs! Al gra: Luis Maz­zan­ti­ni de­via ser un

ec­ha­o­pa­lan­te pi­llas­tre, que quan va pen­jar el ves­tit de to­re­ro es va in­tro­duir de ple en l’apas­si­o­nant uni­vers de la po­lí­ti­ca. Un al­tre “cor­ral de cu­er­nos”, se­gons el so­net de Qu­e­ve­do. Mo­nàr­quic. Li­be­ral. Va ser re­gi­dor de l’Ajun­ta­ment de Ma­drid, ti­nent d’al­cal­de, mem­bre de la Di­pu­ta­ció Pro­vin­ci­al i go­ver­na­dor ci­vil de Gu­a­da­la­ja­ra i Àvi­la. Co­mis­sa­ri en cap de po­li­cia..., una car­re­ras­sa. Quan li pre­gun­ta­ven, i suc­ce­ïa so­vint, com ha­via ar­ri­bat a po­lí­tic ha­vent es­tat poc abans una bri­llant fi­gu­ra del to­reig, el gran Maz­zan­ti­ni en­tre aver­go­nyit i fat­xen­da, res­po­nia: “De­ge­ne­rant, de­ge­ne­rant”. Un ho­me lú­cid aquest Don Luis. Si vis­qués avui, es­criu­ria el ge­run­di amb ma­jús­cu­les. El marc ha can­vi­at, tam­bé el pai­sat­ge, però l’es­te­re­o­tip del po­lí­tic és el ma­teix. O sem­blant. Al­gú que pen­sa en si ma­teix i que fa creu­re els al­tres que tot ho fa per ells. Un re­ve­ne­dor de mis­sat­ges. D’egos. Al­gú que fins i tot va pen­sar a ser hon­rat però a qui les cir­cums­tàn­ci­es i les con­vic­ci­ons l’hi van im­pe­dir. I com s’ar­ri­ba a ai­xò? El tal Maz­zan­ti­ni ho te­nia clar: “De­ge­ne­rant, de­ge­ne­rant”.

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.