L’origen de gairebé tot
Fa un parell d’anys commemoràvem el primer centenari de la revolució russa i ara li toca el torn als trenta anys que han passat des de la caiguda del mur de Berlín, que va posar punt final al comunisme.
Això, poc més de setanta anys, va ser el que va durar l’experiment comunista. El gran Manuel Chaves Nogales va explicar la revolució a través de la peripècia d’un ballarí de flamenc a El maestro Juan Martínez que
estaba allí, un llibre que no es va reeditar fins al 1992. El comunisme va durar més o menys el que va trigar Chaves a arribar a la segona edició del seu llibre. Ben poc, de fet.
No recordo que als anys vuitanta hi hagués veus que vaticinessin l’imminent enfonsament del bloc de l’Est i la consegüent liquidació del comunisme. Al contrari, el que recordo és una sensació generalitzada de sorpresa. De debò diversos milers de ciutadans s’havien congregat davant els punts de control del Berlín Oriental i els militars que vigilaven la frontera, en comptes de despatxar-los amb les previsibles ràfegues de metralleta, els havien deixat passar a l’altra banda? I de debò aquell episodi desencadenaria un efecte dòmino que en molt poc temps provocaria la implosió de la Unió Soviètica?
Amb la fi de la guerra freda, sintagmes com ara teló d’acer o Pacte de Varsòvia que ens havien acompanyat durant tota la vida van passar, de la nit al dia, a tenir una aroma inconfusiblement vintage. Sabíem que el món havia canviat definitivament, però no sabíem en quina mesura ens afectaria aquell canvi. I ni tan sols sabíem si ens afectaria: si l’arribada de l’ésser humà a la Lluna vint anys abans no havia alterat el nostre mode de vida, per què l’havia d’alterar la caiguda del Mur, que en comparació semblava un esdeveniment menys transcendent?
Posats a profetitzar, resulta més senzill profetitzar el passat que el futur. Sembla que sobre els motius que van portar el bloc soviètic al col·lapse hi ha força consens entre els especialistes. En un dossier recent publicat per la revista
Letras Libres, l’historiador d’origen hongarès Victor Sebestyen esmenta com a principals raons la guerra de l’Afganistan, el deute exterior i la caiguda del preu del petroli. N’hi va haver prou amb tres factors més aviat circumstancials perquè saltés pels aires el projecte d’emancipació més important de la classe obrera, que era alhora un sistema filosòfic al qual havien consagrat el seu talent i el seu esforç molts dels millors cervells del segle XX.
Però és que, com aquells mobles venerables que al més mínim contacte queden reduïts a pols, aquell era un món corroït pel corc de les seves pròpies contradiccions. Ni tan sols servia per protegir-lo el tradicional mecanisme de defensa de les dictadures. És a dir, la repressió. A mitjan anys vuitanta, la societat de l’RDA estava sotmesa a una intervenció policial pròpia del cinema de ciència-ficció: hi havia un agent o informant de la policia política (la Stasi) per cada seixanta-tres ciutadans. Una proporció veritablement fabulosa, i ja sabem que li va valer de ben poc.
Quan ens van arribar les primeres notícies de la caiguda del Mur, no ens en vam adonar, però allò era l’origen de gairebé tot el que vindria després. Encara que a empentes i rodolons, la candorosa idea d’un món regit per l’harmonia universal de l’Imagine de John Lennon s’obria camí malgrat que les guerres de l’antiga Iugoslàvia s’entossudien a desmentir-la a cada moment. Com cantar això d’“imagina que no hi ha països, res pel que matar o morir” quan els telenotícies no paraven de mostrar tants homes i dones que precisament mataven i morien pels seus països?
Malgrat tot, els noranta van ser anys de bonança econòmica i, mentre les coses anessin bé, ningú no trobaria a faltar el contrapès que tradicionalment havia tingut el capitalisme occidental a l’altra banda del Mur. El segle XXI es va encarregar de fulminar aquells somiejos. L’atac contra les Torres Bessones i la crisi econòmica del 2008 van posar fi a tot indici de confiança en l’avenir. Alguns països que havien escapat a l’òrbita soviètica van començar a enyorar aquells anys lents i avorrits del comunisme, en què, tanmateix, tothom tenia llit i menjar. Mentrestant, les velles pulsions autoritàries ressorgien en companyia de la seva cohort habitual: la sensació de greuge, el nacionalisme, la xenofòbia. Que els països amb menys població estrangera siguin els que més ferotgement clamen contra la immigració dona una idea de com de forassenyat s’ha tornat aquest món nostre. El pitjor de tot és que l’autoritarisme i la xenofòbia solen ser contagiosos i que estic parlant d’un fenomen que no s’està produint en un satèl·lit llunyà sinó aquí mateix, en plena Unió Europea. Si l’arribada de l’home a la Lluna no va canviar les nostres vides, sembla segur que la caiguda del Mur ho ha fet i ho continuarà fent.
La caiguda del Mur semblava un esdeveniment menys transcendent que l’arribada a la Lluna