Dar­re­re de Cír­cu­lo

La Vanguardia (Català) - - OPINIÓ - Fran­cesc-Marc Ál­va­ro

Ala ma­jo­ria de ca­ses, no hi ha­via lli­bres. Per­què les clas­ses po­pu­lars que es van con­ver­tir en clas­ses (gai­re­bé) mit­ja­nes du­rant els sei­xan­ta i se­tan­ta ve­ni­en “d’un si­len­ci an­tic i molt llarg”, per dir-ho com Rai­mon. Ni lli­bres ni va­can­ces ni se­go­na re­si­dèn­cia. Aques­ta és la pu­ra ve­ri­tat de mol­ta gent que –com els meus pa­res– van ti­rar en­da­vant sen­se que nin­gú els re­ga­lés res. Par­lo de gent que va acon­se­guir que al­gun dels seus fills anés a la uni­ver­si­tat, una fi­ta que, an­tany, era re­ser­va­da ex­clu­si­va­ment a les fa­mí­li­es benes­tants. En aquell món, on co­men­ça­va a ha­ver-hi al­gu­na pes­se­ta que po­dia de­di­car-se al que no era la sim­ple su­per­vi­vèn­cia, va sor­gir Cír­cu­lo de Lec­to­res, i el meu pa­re se’n va fer so­ci, com tants ciu­ta­dans. Va­can­ces i se­go­na re­si­dèn­cia, no, però lli­bres, sí. Di­uen que ara Cír­cu­lo de Lec­to­res ple­ga.

L’es­ce­na. Re­cor­do l’ho­me de Cír­cu­lo que por­ta­va els lli­bres a ca­sa, uns vo­lums que ana­ven om­plint els pres­tat­ges del mo­ble del men­ja­dor, al cos­tat del gall de Por­tu­gal que ens ha­via re­ga­lat la tia Ma­ri­na. En­tre aque­lles obres, hi ha­via A san­gre fría, de Tru­man Ca­po­te. I ara és quan he de dir: “Grà­ci­es, pa­pa, per­què no sa­bi­es què com­pra­ves però com­pra­ves co­sa bo­na i ai­xò va ser de gran ajut”. Ca­po­te, i Pe­arl S. Buck, i Ma­xen­ce van der Me­ersch i, so­bre­tot, Jo­sé María Gi­ro­ne­lla, amb Los ci­pre­ses

cre­en en Di­os, i uns lli­bres edi­tats per Ca­ralt so­bre so­ci­a­lis­me, co­mu­nis­me i fei­xis­me, plens de fo­tos. I van ve­nir al­tres ho­mes sim­pà­tics i xer­rai­res, que ens van ven­dre en­ci­clo­pè­di­es, i els pres­tat­ges van que­dar pe­tits. I, des­prés, van ar­ri­bar els lli­bres que re­ga­la­va ca­da Sant Jordi La Cai­xa de Pen­si­ons (un any van ob­se­quiar-nos amb la Ro­do­re­da) i al­tres cai­xes, com aquell de cui­na es­pa­nyo­la que era a to­tes les llars, es­crit per Nès­tor Luján i Jo­an Pe­ruc­ho. L’es­ce­na des­criu un can­vi fo­na­men­tal: en pocs anys, els lli­bres van dei­xar de ser un ob­jec­te exò­tic per a mol­ta gent, va ser una ve­ri­ta­ble re­vo­lu­ció en si­len­ci.

Què com­pra­va, en re­a­li­tat, el meu pa­re quan va fer-se so­ci de Cír­cu­lo de Lec­to­res? No eren no­més els lli­bres, es­clar. No li ho he pre­gun­tat mai, no go­so. Em sem­bla que, de ma­ne­ra pu­ra­ment in­tu­ï­ti­va, el meu pa­re sa­bia que ad­qui­ria tot allò que la se­va ge­ne­ra­ció no ha­via tin­gut i al­gu­na co­sa més: lli­ber­tat, ima­gi­na­ció i fu­tur. Els lli­bres a ca­sa, com una as­se­gu­ran­ça de vi­da con­tra l’es­tu­pi­de­sa, la guer­ra i la mi­sè­ria men­tal. Dar­re­re de Cír­cu­lo de Lec­to­res, molts pa­res van tro­bar-hi una ma­ne­ra de ser mi­llors i de fer-nos (als fills) menys rucs.

Els lli­bres van dei­xar de ser un ob­jec­te exò­tic per a molts, va ser una re­vo­lu­ció en si­len­ci

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.