“Els meus pa­res són els meus pa­res, en­ca­ra que no por­ti els seus cognoms”

CA­RO­LI­NA GAR­CÍA · FI­LLA D’ACO­LLI­DA

La Vanguardia (Català) - - TENDÈNCIES - CELESTE LÓPEZ

Al­ta, pri­ma i amb un som­riu­re pre­ci­ós que con­vi­da a pas­sar una tar­da de xer­ra­da ame­na. Ca­ro­li­na Gar­cía, de 20 anys, ha per­dut la ver­go­nya d’ex­pli­car com és la se­va fa­mí­lia, co­sa que sí que sen­tia quan era pe­ti­ta. Per què? “Em sem­bla­va com­pli­cat ex­pli­car que els meus pa­res no eren els meus pa­res bi­o­lò­gics. Però que tam­poc no era adop­ta­da. Era una ne­na d’aco­lli­da, un con­cep­te que els meus amics i com­panys d’es­co­la des­co­nei­xi­en del tot. Ai­xí doncs, no de­ia res. Pot­ser era que no vo­lia cri­dar l’aten­ció”, diu en­tre ri­a­lles.

Amb els anys, tot i ai­xò, s’ha obert a la res­ta, sen­se em­buts, amb or­gull i amb molt d’amor. I ai­xí ho va fer di­marts a la tro­ba­da or­ga­nit­za­da per la Creu Ro­ja a Ma­drid, on va te­nir pa­rau­les ple­nes d’amor cap aquells pa­res que la van aco­llir quan te­nia set anys, en­ca­ra que no por­ti els seus cognoms. “Per mi no can­via res, i per ells tam­poc. Som el que som i ens es­ti­mem”, rei­te­ra.

La Ca­ro­li­na va pas­sar la in­fan­te­sa, des dels tres fins als set anys, en un cen­tre d’aco­lli­ment, on re­bia la vi­si­ta cons­tant de la se­va tia ma­ter­na, el seu al­tre amor. “Ella sem­pre ha es­tat amb mi, al meu cos­tat. Va es­tar d’acord jun­ta­ment amb els equips tèc­nics de Cas­te­lla i Lleó que el mi­llor lloc per al meu desen­vo­lu­pa­ment era una fa­mí­lia. Sem­pre l’hi agrai­ré”, ex­pli­ca aques­ta jo­ve uni­ver­si­tà­ria de Tre­ball So­ci­al. “Sí, crec que tot el que he vis­cut m’ha con­du­ït a vo­ler de­di­car la vi­da a aju­dar els al­tres”.

La se­va tia i el seu co­sí, gai­re­bé de la se­va ma­tei­xa edat –“és com el meu ger­mà”, acla­reix–, és l’al­tra po­ta so­bre la qual se sos­té aques­ta jo­ve ale­gre i ple­na de vi­da. “La me­va tia no es po­dia fer càr­rec de mi, però sem­pre m’ha fet cos­tat –i me’n fa–. Tot el pro­cés va ha­ver de ser dur per a ella, però és aquí. Per des­comp­tat que en­tenc la se­va de­ci­sió i sem­pre l’hi agrai­ré”.

La Ca­ro­li­na com­par­teix la vi­da amb els seus pa­res d’aco­lli­da, que no te­nen fills bi­o­lò­gics (“es­tic so­le­ta, soc la ne­na con­sen­ti­da”, diu en­tre ri­a­lles) i la se­va tia i el seu co­sí, amb qui pas­sa els caps de set­ma­na i quin­ze di­es de va­can­ces a l’es­tiu. “Per ella conec la his­tò­ria de la me­va fa­mí­lia bi­o­lò­gi­ca, dels meus pa­res, dels meus avis... Per a mi res de tot ai­xò no és un pro­ble­ma; per què ho hau­ria de ser? Em van te­nir i no em po­di­en pu­jar; per a al­gu­nes per­so­nes la vi­da de ve­ga­des és molt com­pli­ca­da, i nin­gú no té dret a jut­jar”, as­se­nya­la la Ca­ro­li­na. Té rà­fe­gues del seu pas pel cen­tre d’aco­lli­ment, dels nens que hi ha­via. No ho re­cor­da del tot clar, però no és un pen­sa­ment do­lo­rós en ab­so­lut. Sí que té més clar, tot i ai­xò, el mo­ment que li van dir que se n’ani­ria a una ca­sa, amb una fa­mí­lia. “Em van ex­pli­car que ho pro­va­rí­em, que si no m’agra­da­va doncs que no pas­sa­va res. Ho vam pro­var i no ens hem tor­nat a se­pa­rar. Per a mi ells (i la me­va tia) són els meus pi­lars. M’ho han do­nat tot sen­se de­ma­nar res a can­vi, sem­pre amb amor, amb molt d’amor i con­fi­an­ça. Soc el que soc per ells. Què po­dria de­ma­nar més?”, es pre­gun­ta. De la se­va bo­ca no­més en surt una pa­rau­la: grà­ci­es.

AMB SET ANYS

“Al cen­tre on m’es­ta­va em van dir que ho pro­va­rí­em amb una fa­mí­lia, i ja no ens hem tor­nat a se­pa­rar”

EMILIA GUTIÉRREZ

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.