“Els meus pares són els meus pares, encara que no porti els seus cognoms”
CAROLINA GARCÍA · FILLA D’ACOLLIDA
Alta, prima i amb un somriure preciós que convida a passar una tarda de xerrada amena. Carolina García, de 20 anys, ha perdut la vergonya d’explicar com és la seva família, cosa que sí que sentia quan era petita. Per què? “Em semblava complicat explicar que els meus pares no eren els meus pares biològics. Però que tampoc no era adoptada. Era una nena d’acollida, un concepte que els meus amics i companys d’escola desconeixien del tot. Així doncs, no deia res. Potser era que no volia cridar l’atenció”, diu entre rialles.
Amb els anys, tot i això, s’ha obert a la resta, sense embuts, amb orgull i amb molt d’amor. I així ho va fer dimarts a la trobada organitzada per la Creu Roja a Madrid, on va tenir paraules plenes d’amor cap aquells pares que la van acollir quan tenia set anys, encara que no porti els seus cognoms. “Per mi no canvia res, i per ells tampoc. Som el que som i ens estimem”, reitera.
La Carolina va passar la infantesa, des dels tres fins als set anys, en un centre d’acolliment, on rebia la visita constant de la seva tia materna, el seu altre amor. “Ella sempre ha estat amb mi, al meu costat. Va estar d’acord juntament amb els equips tècnics de Castella i Lleó que el millor lloc per al meu desenvolupament era una família. Sempre l’hi agrairé”, explica aquesta jove universitària de Treball Social. “Sí, crec que tot el que he viscut m’ha conduït a voler dedicar la vida a ajudar els altres”.
La seva tia i el seu cosí, gairebé de la seva mateixa edat –“és com el meu germà”, aclareix–, és l’altra pota sobre la qual se sosté aquesta jove alegre i plena de vida. “La meva tia no es podia fer càrrec de mi, però sempre m’ha fet costat –i me’n fa–. Tot el procés va haver de ser dur per a ella, però és aquí. Per descomptat que entenc la seva decisió i sempre l’hi agrairé”.
La Carolina comparteix la vida amb els seus pares d’acollida, que no tenen fills biològics (“estic soleta, soc la nena consentida”, diu entre rialles) i la seva tia i el seu cosí, amb qui passa els caps de setmana i quinze dies de vacances a l’estiu. “Per ella conec la història de la meva família biològica, dels meus pares, dels meus avis... Per a mi res de tot això no és un problema; per què ho hauria de ser? Em van tenir i no em podien pujar; per a algunes persones la vida de vegades és molt complicada, i ningú no té dret a jutjar”, assenyala la Carolina. Té ràfegues del seu pas pel centre d’acolliment, dels nens que hi havia. No ho recorda del tot clar, però no és un pensament dolorós en absolut. Sí que té més clar, tot i això, el moment que li van dir que se n’aniria a una casa, amb una família. “Em van explicar que ho provaríem, que si no m’agradava doncs que no passava res. Ho vam provar i no ens hem tornat a separar. Per a mi ells (i la meva tia) són els meus pilars. M’ho han donat tot sense demanar res a canvi, sempre amb amor, amb molt d’amor i confiança. Soc el que soc per ells. Què podria demanar més?”, es pregunta. De la seva boca només en surt una paraula: gràcies.
AMB SET ANYS
“Al centre on m’estava em van dir que ho provaríem amb una família, i ja no ens hem tornat a separar”