“No jut­geu el pro­ge­ni­tor bi­o­lò­gic des d’una vi­da es­ta­ble”

LO­RE­TO SEGOVIANO · MA­RE D’UR­GÈN­CIA

La Vanguardia (Català) - - TENDÈNCIES - C.L.

El seu ma­rit, mi­li­tar de pro­fes­sió, va ar­ri­bar a la que ales­ho­res era ca­sa se­va, a Al­me­ria, sor­près per la his­tò­ria d’un com­pany que els caps de set­ma­na aco­llia nens tu­te­lats per l’ad­mi­nis­tra­ció que es­ta­ven en rè­gim de re­si­dèn­cia. Als 29 anys, a la Lo­re­to li va cri­dar l’aten­ció que al­gú ofe­rís el seu temps, el seu es­pai i la se­va vi­da a me­nors que no te­ni­en una xar­xa fa­mi­li­ar es­ta­ble. Al seu ma­rit tam­bé. I van de­ci­dir in­for­mar-se’n, però no a Al­me­ria, d’on els van tras­lla­dar.

A Ba­da­joz, la se­va no­va des­ti­na­ció, aques­ta jo­ve pa­re­lla va anar a la Creu Ro­ja per ofe­rir-se com a fa­mí­lia aco­lli­do­ra. Allà els van par­lar d’una mo­da­li­tat d’aco­lli­da des­co­ne­gu­da per a molts, la d’ur­gèn­cia. Es trac­ta d’un ti­pus d’aco­lli­ment que es ca­rac­te­rit­za pre­ci­sa­ment per ai­xò, per fer­se càr­rec d’un nen d’en­tre 0 i 6 anys d’una ma­ne­ra rà­pi­da du­rant un temps mà­xim de sis me­sos. Du­rant aquest perí­o­de, els ser­veis d’aco­lli­da mu­ni­ci­pals i au­to­nò­mics bus­quen una so­lu­ció per al nen. És la ma­ne­ra que no en­trin en un cen­tre re­si­den­ci­al.

La Lo­re­to no va dub­tar i en poc temps va ar­ri­bar la Ro­cío, una cri­a­tu­ra d’11 me­sos “molt i molt es­pa­vi­la­da, for­ta i va­len­ta. I ai­xò que no ho te­nia fà­cil!”, as­se­nya­la aques­ta jo­ve ma­dri­le­nya que ca­da ve­ga­da que pot de­ma­na res­pec­te per als pa­res bi­o­lò­gics: “En el cas de la Ro­cío hi ha pro­ble­mes de dis­ca­pa­ci­tat que els im­pe­dei­xen de fer-se’n càr­rec”.

Nin­gú no vol se­pa­rar-se dels fills, ai­xò ho he vist du­rant aquest temps, quan anà­vem als punts de tro­ba­da per­què la ve­iés la se­va fa­mí­lia. Però és que des de la nos­tra vi­da cò­mo­da, segura, amb xar­xes so­ci­als for­tes i es­ta­bles, és molt fà­cil jut­jar els al­tres”.

La Ro­cío va mar­xar al cap de poc temps, per­què l’àvia

BO­CA-ORE­LLA

“Ens en vam as­sa­ben­tar per­què un com­pany del meu ma­rit pas­sa­va els caps de set­ma­na amb nens tu­te­lats”

pa­ter­na en va acon­se­guir la cus­tò­dia. Ai­xò va ser al desem­bre, i al fe­brer va ar­ri­bar la Te­re, de dos me­sos i mig.

“Va néi­xer amb 1,5 qui­los i amb molts pro­ble­mes in­tes­ti­nals. Ve­nia de pas­sar per l’UCI. A l’oc­tu­bre, ha es­tat adop­ta­da per una fa­mí­lia me­ra­ve­llo­sa, que es­tic segura que la cui­da­ran i es­ti­ma­ran. Jo, per la me­va part, es­tic su­per­con­ten­ta. Quan la Te­re ha mar­xat ja és una ne­na que par­la, que con­tro­la els es­fín­ters, que riu. Hem po­sat el nos­tre gra­net de sor­ra per­què la Te­re es re­cu­pe­rés, i em fa sen­tir-me fe­liç”, re­la­ta la Lo­re­to, que es­tà segura que aques­tes ne­nes li por­ten sort.

“Soc in­te­ri­o­ris­ta, però en­tre les des­ti­na­ci­ons del meu ma­rit i les ne­nes no he po­gut tre­ba­llar. Fa poc, la van des­ti­nar a Ma­drid, de ma­ne­ra que una al­tra ve­ga­da a can­vi­ar de ca­sa. Ara és a l’es­tran­ger set me­sos. El ma­teix dia que érem a Ba­da­joz lliu­rant la Te­re a la se­va no­va fa­mí­lia, m’es­ta­ven tru­cant per a una fei­na a Ma­drid. M’han sor­tit du­es fei­nes!”, ex­cla­ma con­ten­ta.

La Lo­re­to no dub­ta a ani­mar a qui quan sent una his­tò­ria d’aco­lli­ment es plan­te­ja en un ra­co­net del seu cor fer-ho. “No ho dub­tis, fes-ho! És una ex­pe­ri­èn­cia me­ra­ve­llo­sa, que t’apor­ta molt més que el que do­nes. Sí, la se­pa­ra­ció és du­ra, però hi ha mol­tes co­ses que són du­res a la vi­da i per ai­xò no dei­xes de fer-les”, in­sis­teix. Com te­nir pa­re­lla, una co­sa que no saps mai si aca­ba bé i, tot i ai­xò, la gent con­ti­nua bus­cant l’amor. “A més, saps que aquells nens de qui et se­pa­res es­ta­ran bé a les se­ves no­ves llars, amb la se­va fa­mí­lia bi­o­lò­gi­ca o amb d’al­tres que no ho són. Però al­menys han vis­cut l’es­cal­for d’una llar, l’afec­te i l’aten­ció d’uns adults”.

La Lo­re­to es­tà molt sa­tis­fe­ta amb la re­ac­ció tant de la se­va fa­mí­lia com la del seu ho­me. “Des del pri­mer mo­ment ens van do­nar su­port i van trac­tar les ne­nes com un mem­bre més”, in­di­ca. No tant, però, amb la re­ac­ció d’al­tres que “sem­bla que par­len dels nens com si fos­sin un cot­xe, amb pre­gun­tes com ‘en­ca­ra la tens?’, ‘quan la tor­nes?’. Eh! que par­lem de nens”, ex­cla­ma. I tam­poc d’aquells que jut­gen els pa­res de les cri­a­tu­res, que en par­len com si fos­sin por­que­ria. I in­sis­teix: “Que fà­cil que és par­lar des de la co­mo­di­tat del so­fà. Amb mi que no comp­tin pas”.

EMILIA GUTIÉRREZ

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.