“No jutgeu el progenitor biològic des d’una vida estable”
LORETO SEGOVIANO · MARE D’URGÈNCIA
El seu marit, militar de professió, va arribar a la que aleshores era casa seva, a Almeria, sorprès per la història d’un company que els caps de setmana acollia nens tutelats per l’administració que estaven en règim de residència. Als 29 anys, a la Loreto li va cridar l’atenció que algú oferís el seu temps, el seu espai i la seva vida a menors que no tenien una xarxa familiar estable. Al seu marit també. I van decidir informar-se’n, però no a Almeria, d’on els van traslladar.
A Badajoz, la seva nova destinació, aquesta jove parella va anar a la Creu Roja per oferir-se com a família acollidora. Allà els van parlar d’una modalitat d’acollida desconeguda per a molts, la d’urgència. Es tracta d’un tipus d’acolliment que es caracteritza precisament per això, per ferse càrrec d’un nen d’entre 0 i 6 anys d’una manera ràpida durant un temps màxim de sis mesos. Durant aquest període, els serveis d’acollida municipals i autonòmics busquen una solució per al nen. És la manera que no entrin en un centre residencial.
La Loreto no va dubtar i en poc temps va arribar la Rocío, una criatura d’11 mesos “molt i molt espavilada, forta i valenta. I això que no ho tenia fàcil!”, assenyala aquesta jove madrilenya que cada vegada que pot demana respecte per als pares biològics: “En el cas de la Rocío hi ha problemes de discapacitat que els impedeixen de fer-se’n càrrec”.
Ningú no vol separar-se dels fills, això ho he vist durant aquest temps, quan anàvem als punts de trobada perquè la veiés la seva família. Però és que des de la nostra vida còmoda, segura, amb xarxes socials fortes i estables, és molt fàcil jutjar els altres”.
La Rocío va marxar al cap de poc temps, perquè l’àvia
BOCA-ORELLA
“Ens en vam assabentar perquè un company del meu marit passava els caps de setmana amb nens tutelats”
paterna en va aconseguir la custòdia. Això va ser al desembre, i al febrer va arribar la Tere, de dos mesos i mig.
“Va néixer amb 1,5 quilos i amb molts problemes intestinals. Venia de passar per l’UCI. A l’octubre, ha estat adoptada per una família meravellosa, que estic segura que la cuidaran i estimaran. Jo, per la meva part, estic supercontenta. Quan la Tere ha marxat ja és una nena que parla, que controla els esfínters, que riu. Hem posat el nostre granet de sorra perquè la Tere es recuperés, i em fa sentir-me feliç”, relata la Loreto, que està segura que aquestes nenes li porten sort.
“Soc interiorista, però entre les destinacions del meu marit i les nenes no he pogut treballar. Fa poc, la van destinar a Madrid, de manera que una altra vegada a canviar de casa. Ara és a l’estranger set mesos. El mateix dia que érem a Badajoz lliurant la Tere a la seva nova família, m’estaven trucant per a una feina a Madrid. M’han sortit dues feines!”, exclama contenta.
La Loreto no dubta a animar a qui quan sent una història d’acolliment es planteja en un raconet del seu cor fer-ho. “No ho dubtis, fes-ho! És una experiència meravellosa, que t’aporta molt més que el que dones. Sí, la separació és dura, però hi ha moltes coses que són dures a la vida i per això no deixes de fer-les”, insisteix. Com tenir parella, una cosa que no saps mai si acaba bé i, tot i això, la gent continua buscant l’amor. “A més, saps que aquells nens de qui et separes estaran bé a les seves noves llars, amb la seva família biològica o amb d’altres que no ho són. Però almenys han viscut l’escalfor d’una llar, l’afecte i l’atenció d’uns adults”.
La Loreto està molt satisfeta amb la reacció tant de la seva família com la del seu home. “Des del primer moment ens van donar suport i van tractar les nenes com un membre més”, indica. No tant, però, amb la reacció d’altres que “sembla que parlen dels nens com si fossin un cotxe, amb preguntes com ‘encara la tens?’, ‘quan la tornes?’. Eh! que parlem de nens”, exclama. I tampoc d’aquells que jutgen els pares de les criatures, que en parlen com si fossin porqueria. I insisteix: “Que fàcil que és parlar des de la comoditat del sofà. Amb mi que no comptin pas”.