“No ho dubteu; rebem mil vegades més del que donem”
EULOGIO MELGOSA · CINC FILLS D’ACOLLIDA
Eulogio Melgosa, de 58 anys, és un home valent, molt valent. I no pas pel fet de ser pare d’acollida i tot el que comporta això, sinó perquè no té gens de mandra a criar i criar, aguantar estoicament, ajudar a fer els deures, ensenyar a anar en bici, anar al parc a jugar o lluitar contra els canvis d’humor d’un adolescent. Ell ho ha fet fins a cinc cops. I sense que li falti el somriure. “He fet de l’acolliment la meva forma de vida. Per a mi això dona sentit a la meva existència”, explica.
Tot va començar fa gairebé 30 anys. La seva dona i ell no volien tenir fills, però sí que volien “donar un cop de mà als nens”. Pensaven en algun programa d’apadrinament o alguna cosa semblant. “Però un dia, caminant, vam veure un cartell que demanava famílies d’acollida. I vam pensar, per què no? Teníem possibilitats econòmiques i ganes”. I allà va començar tot.
Em perdo a l’hora de comptar tots els nens que han passat per casa seva tant en acollida permanent com temporal, incloent-hi nens sahrauís. “No em miri així. No soc un sant, ni de bon tros. Sempre he rebut més, molt més, del que he donat. No ho dubti”, indica.
De tots els nens que ha acollit, tres han estat de manera permanent. El més gran va arribar de petit i ja ha fet 32 anys. S’acaba d’independitzar i és l’orgull dels seus pares.
“És un valent. Sempre ho ha estat. Té una malaltia rara, pell de papallona, i quan era petit volia jugar a futbol, però no el deixaven perquè qualsevol cop de pilota li arrencava la pell. I es posava al mig del camp i deia que d’allà no es movia si no el deixaven jugar. Un valent, ja t’ho he dit. A més d’una persona compromesa, solidària i plena d’amor”.
Ara que ha abandonat el niu familiar, segueix de prop la benjamina de la família, de nou anys. Es tracta d’una nena que va arribar amb sis i que és l’alegria de la casa. “Està pendent d’ella, que no li falti res, ni ara ni quan sigui gran. Estalvia per als seus estudis!”.
Ella és l’última, però al mig hi ha un altre germà, que també s’ha independitzat; dues nenes més que van estar anys en acollida temporal, i els nens sahrauís. “Tot i que això és diferent. Els nens sahrauís tenen la seva família, la seva xarxa, però tenen mancances materials i econòmiques. Els altres no. Necessiten una família”.
Amb 58 anys torna a començar amb la seva nena petita. Però no li fa res. “Com m’hauria d’importar sentint les coses que diu la nena?”. I explica: “Fa temps, al setembre, va entrar a casa un cadell de gos. La nena era a l’habitació i parlava amb ell. Li deia que no es posés trist, que ella entenia que tingués por de ser en una casa amb gent que no coneixia. Que a ella també li havia passat i que, quan va arribar, fins i tot, els seus pares no li queien bé. Però que no es preocupés, que era en una bona casa, amb bona gent, que se l’estimarien com a ella i que estava molt contenta. Què puc demanar més?”.
FA TRES DÈCADES
“Fa 28 anys vam veure un cartell que deia que es buscaven famílies d’acollida, i ens vam preguntar: per què no?”