“No ho dub­teu; re­bem mil ve­ga­des més del que do­nem”

EU­LO­GIO MEL­GO­SA · CINC FILLS D’ACO­LLI­DA

La Vanguardia (Català) - - TENDÈNCIES - C. LÓPEZ

Eu­lo­gio Mel­go­sa, de 58 anys, és un ho­me va­lent, molt va­lent. I no pas pel fet de ser pa­re d’aco­lli­da i tot el que com­por­ta ai­xò, si­nó per­què no té gens de man­dra a cri­ar i cri­ar, aguan­tar es­toi­ca­ment, aju­dar a fer els deu­res, en­se­nyar a anar en bi­ci, anar al parc a ju­gar o llui­tar con­tra els can­vis d’hu­mor d’un ado­les­cent. Ell ho ha fet fins a cinc cops. I sen­se que li fal­ti el som­riu­re. “He fet de l’aco­lli­ment la me­va for­ma de vi­da. Per a mi ai­xò do­na sen­tit a la me­va exis­tèn­cia”, ex­pli­ca.

Tot va co­men­çar fa gai­re­bé 30 anys. La se­va do­na i ell no vo­li­en te­nir fills, però sí que vo­li­en “do­nar un cop de mà als nens”. Pen­sa­ven en al­gun pro­gra­ma d’apa­dri­na­ment o al­gu­na co­sa sem­blant. “Però un dia, ca­mi­nant, vam veu­re un car­tell que de­ma­na­va fa­mí­li­es d’aco­lli­da. I vam pen­sar, per què no? Te­ní­em pos­si­bi­li­tats eco­nò­mi­ques i ga­nes”. I allà va co­men­çar tot.

Em per­do a l’ho­ra de comp­tar tots els nens que han pas­sat per ca­sa se­va tant en aco­lli­da per­ma­nent com tem­po­ral, in­clo­ent-hi nens sah­ra­uís. “No em mi­ri ai­xí. No soc un sant, ni de bon tros. Sem­pre he re­but més, molt més, del que he do­nat. No ho dub­ti”, in­di­ca.

De tots els nens que ha aco­llit, tres han es­tat de ma­ne­ra per­ma­nent. El més gran va ar­ri­bar de pe­tit i ja ha fet 32 anys. S’aca­ba d’in­de­pen­dit­zar i és l’or­gull dels seus pa­res.

“És un va­lent. Sem­pre ho ha es­tat. Té una malal­tia ra­ra, pell de pa­pa­llo­na, i quan era pe­tit vo­lia ju­gar a fut­bol, però no el dei­xa­ven per­què qual­se­vol cop de pi­lo­ta li ar­ren­ca­va la pell. I es po­sa­va al mig del camp i de­ia que d’allà no es mo­via si no el dei­xa­ven ju­gar. Un va­lent, ja t’ho he dit. A més d’una per­so­na com­pro­me­sa, so­li­dà­ria i ple­na d’amor”.

Ara que ha aban­do­nat el niu fa­mi­li­ar, se­gueix de prop la ben­ja­mi­na de la fa­mí­lia, de nou anys. Es trac­ta d’una ne­na que va ar­ri­bar amb sis i que és l’ale­gria de la ca­sa. “Es­tà pen­dent d’ella, que no li fal­ti res, ni ara ni quan si­gui gran. Es­tal­via per als seus es­tu­dis!”.

Ella és l’úl­ti­ma, però al mig hi ha un al­tre ger­mà, que tam­bé s’ha in­de­pen­dit­zat; du­es ne­nes més que van es­tar anys en aco­lli­da tem­po­ral, i els nens sah­ra­uís. “Tot i que ai­xò és di­fe­rent. Els nens sah­ra­uís te­nen la se­va fa­mí­lia, la se­va xar­xa, però te­nen man­can­ces ma­te­ri­als i eco­nò­mi­ques. Els al­tres no. Ne­ces­si­ten una fa­mí­lia”.

Amb 58 anys tor­na a co­men­çar amb la se­va ne­na pe­ti­ta. Però no li fa res. “Com m’hau­ria d’im­por­tar sen­tint les co­ses que diu la ne­na?”. I ex­pli­ca: “Fa temps, al se­tem­bre, va en­trar a ca­sa un ca­dell de gos. La ne­na era a l’ha­bi­ta­ció i par­la­va amb ell. Li de­ia que no es po­sés trist, que ella en­te­nia que tin­gués por de ser en una ca­sa amb gent que no co­nei­xia. Que a ella tam­bé li ha­via pas­sat i que, quan va ar­ri­bar, fins i tot, els seus pa­res no li que­ien bé. Però que no es pre­o­cu­pés, que era en una bo­na ca­sa, amb bo­na gent, que se l’es­ti­ma­ri­en com a ella i que es­ta­va molt con­ten­ta. Què puc de­ma­nar més?”.

FA TRES DÈ­CA­DES

“Fa 28 anys vam veu­re un car­tell que de­ia que es bus­ca­ven fa­mí­li­es d’aco­lli­da, i ens vam pre­gun­tar: per què no?”

EMILIA GUTIÉRREZ

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.