Protegir el nostre estil de vida
La matança del 15 de març a Christchurch (Nova Zelanda) i la del 3 d’agost a El Paso (Texas) es van produir per “protegir el nostre estil de vida”. Així de clar ho va expressar Patrick Crusius, que va causar 22 morts i 26 ferits, la gran majoria d’ells hispans, en disparar sobre la multitud en un centre comercial d’El Paso, i així ho va explicar també Brenton Tarrant, que va matar 51 persones i en va ferir 49 més a dues mesquites de Christchurch. Tots dos eren assassins ecofeixistes, simpatitzants d’un corrent que veu la natura com un medi hostil en el qual els grups humans (tribus, ètnies, nacions...) competeixen sense parar per protegir els seus territoris habitables de les hordes migratòries que fugen dels llocs que no ho són. Defensen la llei natural, és a dir, la del més fort, per frenar “el gran reemplaçament”, el procés deliberat de les democràcies liberals per substituir la població autòctona, blanca i cristiana, per la immigrada, negra, bruna i musulmana.
L’ecofeixisme uneix el progressisme amb el conservadorisme en una mateixa ideologia identitària, ecològica i antimoderna que incideix, de manera perversa, en el nostre futur.
La fusió de l’home amb el paisatge es dóna a Alemanya i el Regne Unit a finals del segle XVIII. La natura ocupa un lloc central en l’afirmació nacionalista de l’individu. S’elogia el món rural i es rebutja la industrialització i les ciutats perquè allà nia un progrés que amenaça l’espai vital. Els nazis l’anomenaven lebensraum i era el lloc essencial per a la supervivència de la raça, l’arcàdia que s’havia de defensar tant sí com no, fins i tot cometent els crims més horribles.
És a partir d’aquí que sorgeix el que el filòsof noruec Arne Naess (1912-2009) va anomenar l’ecologia profunda. Mentre l’ecologia superficial s’ocupa de resoldre els reptes que el progrés industrial planteja al medi ambient, l’ecologia profunda aborda les causes fonamentals que han apartat les nostres societats de l’integrisme naturalista. Entre les seves propostes destaca el decreixement: reduir la producció econòmica per recuperar l’equilibri entre l’home i la natura. També es contrària a que la tecnologia incideixi sobre l’individu, encara que sigui per salvar-lo la vida. Sobren éssers humans en aquest planeta que, segons el seu plantejament, està sobre explotat.
El rebuig de tota contracepció que no sigui natural uneix les dones de l’ecologia profunda. El seu feminisme és integral, descendeix fins a l’extrem de denunciar la falsa emancipació de la dona mitjançant la píndola i el treball.
Som davant un conservadorisme compartit per l’extrema dreta i, en gran part, també per l’extrema esquerra, ecològica i alternativa, tant pels ateus com pels catòlics més tradicionalistes. Es tracta d’un integrisme disposat a protegir el planeta però també el cos humà, la família i l’àmbit local. És evident que aquest corrent s’alimenta de la por atàvica del progrés i a l’avenir. No és tan evident, tot i això, que també irrigui l’ecologia integral que el papa Francesc defensa a l’encíclica Laudato Si (2015) o que sigui, així mateix, en l’origen intel·lectual de la comissaria per a la Protecció de l’Estil de Vida Europeu que la UE ha creat per gestionar la migració.
Ni El Vaticà ni la Unió Europea no abracen l’ecologia profunda en la seva totalitat però sí alguns dels seus principis, i al fer-ho desdibuixen la frontera entre l’acceptable i l’inacceptable, entre el justificable i l’injustificable.
Podem estar a favor de l’arribada d’immigrants però no tant si no abracen el nostre estil de vida. Valorem més la seva integració que la seva incorporació i la diferència és fonamental. L’immigrant que s’esforça per assemblar-se a nosaltres és millor que el que simplement es limita a viure entre nosaltres sense parlar el nostre idioma i sense sentir la nostra cultura com a pròpia. Aplaudim la seva assimilació igual que els nostres avantpassats van aplaudir l’evangelització dels pobles salvatges.
Així de difícil i complex es presenta aquest canvi d’era que tot ho trastoca.
Esquerres i dretes, nacionalistes i progressistes, coincideixen a defensar el nostre ecosistema de les espècies invasores. Uns apunten al sistema financer internacional i altres a les onades migratòries. Hi ha qui no menjarà mai en un McDonald’s perquè vincula el menjar ràpid dels Estats Units amb l’imperialisme capitalista i hi ha qui tampoc no es menjarà mai un kebab perquè seria trair la botifarra i el cocido, la seva pròpia ànima alimentària.
És estúpid però és veritat, i així és com s’aprofundeixen les divisions socials i nacionals. Als Estats Units, la gran fractura és sobretot racial, el pecat original, encara no expiat, de l’esclavitud, i gairebé el mateix podem dir d’Amèrica Llatina, partida encara pels estralls dels genocidis i la colonització. A França, la bretxa s’obre entre una identitat que és laica i republicana i una altra que és catòlica i monàrquica. A gairebé tot arreu, a Hong Kong, Beirut, Bagdad, París, Barcelona, Quito i Santiago, la gran divisió es dóna entre les classes que se senten abandonades pel progrés i les elits avaricioses que governen sense atendre la seva angoixa vital.
És possible traçar línies de continuïtat entre el gueto de Varsòvia, els suburbis negres de Detroit i els camps de refugiats del mar Egeu, entre el lebensraum nazi, el fanatisme ecofeixista i el tradicionalisme politicoreligiós.
Aquestes línies es van traçar per defensar el nostre estil de vida i com més gruixudes siguin més gran serà el nostre temor de morir diluïts en una terra ignota. Més gran serà també el nostre esforç per comprendre a monstres com Tarrant i Crusius, i més gran serà, finalment, la temptació a votar pels extrems.
Les esquerres i dretes radicals s’uneixen en la defensa del planeta, el cos, la família i l’àmbit local